Naomi Klein, analitzava al seu llibre La doctrina del shock com s’utilitzava un cop d’estat militar, una crisi econòmica, o una catàstrofe mediambiental per generar un estat de shock a la població que facilite una taula rasa per aplicar les mesures radicals de lliure mercat. El desastre com a porta d’entrada de privatització del sector públic, l’assignació de salaris desorbitats i de contractes milionaris a empreses aliades per extraure beneficis corporatius de la reconstrucció i control militar de la població per reprimir les protestes a unes mesures impopulars i antidemocràtiques.
La importància del shock social per neutralitzar un individu, o una població, emana de la teràpia de xoc realitzada pel psiquiatre Ewen Cameron per a regressar els seus pacients a un punt zero i anul·lar la seua personalitat, convertint-los en un llibre en blanc on poder crear una nova personalitat. La seua aplicació a gran escala és la palanca perfecta que necessitaven Milton Friedman i els seus adeptes per imposar les seues teories econòmiques, la palanca per aconseguir la taula rasa per aplicar mesures de lliure mercat. Els Chicago Boys són conscients que una societat democràtica, lliure i conscient, mai donaria el vistiplau a les seues mesures generadores de desigualtat social i misèria per a la gran majoria de la població.
L’aplicació pràctica de la teoria dels economistes formats a l’Escola de Chicago la podem observar a Amèrica Llatina a base de cops militars, exemple significatius són els cops d’estat de Pinochet i Videla (dictadors amb molt bona relació a Espanya), o en intervencions militars com a l’Irak o en guerres com la de les Malvines, a base de control econòmic i crisi financera per part de l’FMI i Banc Mundial, o després d’una catàstrofe mediambiental com el tsunami d’Indonèsia o l’huracà Katrina a New Orleans. Amb perspectiva històrica podem valorar com han funcionat les mesures neoliberals en la reconstrucció dels territoris, com ha estat pitjor les mesures per superar la catàstrofe que la mateixa tragèdia, com ha estat pitjor el remei que la malaltia.
Si aprenem de l’experiència compartida dels diferents països que han patit les mesures post-shock, som a temps de frenar la bogeria de Mazón i el seu Consell. Podem identificar les primeres decisions del cap del Consell dins del capitalisme del desastre i els seus tres eixos fonamentals d’intervenció.
El primer eix és el de beneficiar, amb diners públics, les empreses dels amiguets, familiars i aliats del PP. Un corporativisme per enfortir les xarxes clientelars del partit, incrementar els beneficis dels empresaris vinculats a les diferents trames de corrupció del PP i tornar favors a una part de la patronal. De les primeres decisions de Mazón ha estat assignar a dit 34 milions d’euros a empreses lligades amb la corrupció del PP per a reparar depuradores després de la DANA. Un clar transvasament de diners públics a poques mans privades, amb la desregularització de l’emergència, destinat a enreixar beneficis empresarials. Al mateix temps, la gent continua sense els serveis públics necessaris per reprendre les seues vides.
Uns serveis públics oblidats per l’administració. Un clar exemple el tenim en la Conselleria d’Educació i el seu desaparegut conseller Rovira. La incompareixença del conseller per ajudar els Centres Educatius, la falta de planificació de la Conselleria, la desorientació a les direccions dels centres i la nul·la capacitat d’empatia ha portat el malestar en tota la comunitat educativa dels pobles afectats i en gran part del País Valencià, organitzant una manifestació amb milers de persones demanant la dimissió del conseller i del president de la Generalitat. La mort d’un treballador i les ferides d’un altre han estat la punta de l’iceberg de la gestió nefasta de Rovira.
