Esmolar les eines

Aquesta tardor entrem en un calendari on les tres formacions que lideren l’actual magma sobiranista, Junts, ERC i la CUP, reformulen les seves estratègies o les seves prioritats estratègiques. Se n’hauria d’esperar molta autocrítica... ERC contradiu diametralment el seu discurs anterior. Prediquen que és possible reformar l’Estat espanyol mentre desmobilitzen l’ìndependentisme i regalen al PSOE tot el poder territorial. La CUP vol trobar una forma d’organització més àgil –la mateixa posposició del procés Garbí n’exemplifica la necessitat– i una estratègia que li permeti recuperar la iniciativa. Junts vol esdevenir el pal de paller de l’independentisme. Davant la reculada de les altres forces independentistes, més que legítim pot ser una necessitat urgent. Però la metàfora del pal de paller és desafortunada. Cal assumir que tots els espais socials i polítics són igualment importants. L’espai que deixa orfe ERC cal que s’articuli des del mateix espai d’esquerres. També hi ha el problema dels líders cremats, però no pas per cap sobtada data de caducitat, sinó pels seus propis greus errors (submissió a partits enemics, pràctiques B, …). Molesten, els líders com Puigdemont, perquè ha posat en evidència que la confrontació segueix. Que negocia sense cedir cap dret nacional i que no avantposa la seva situació personal a la lluita per la llibertat de Catalunya. Però compte, no pot ser que tot el pes de la confrontació (l’Estat contra els drets de Catalunya) l’hagin de suportar les espatlles d’un sol home des del seu espai polític. Som indecents si cada un de nosaltres no es mou més per redreçar el que pugui dins el seu espai polític. El Consell per a la República és qui hi te més a dir i a oferir.