Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L'embolic de la investidura
09/09/2023 Hemeroteca
Ramon Cotarelo. Foto: El Món Ramon Cotarelo. Foto: El Món

D’ençà de la ruptura del bipartidisme en les eleccions del 2015, Espanya es troba en una situació d’inestabilitat. El sacsejat vaixell del règim del 78 ha entrat en una zona de ràpids en el seu fins ara plàcid curs cap a la perpetuació de la monarquia una, gran i lliure. En vuit anys hi ha hagut quatre eleccions generals, dues el mateix 2019, i un govern de coalició –cosa insòlita a Espanya– sostingut, a més, per una coalició parlamentària.

Arran de les eleccions del 23 de juliol, les perspectives d’estabilització no han millorat gens ni mica. Ans al contrari. Amb l’endimoniada aritmètica parlamentària actual, en què cap partit té possibilitat racional de formar govern tret d’acceptar aliances que hom qualificava en el passat d’antinaturals, l’única perspectiva sòlida que s’obre és la repetició d’eleccions, com el 2019, amb la por, destructiva per a l’autoimatge del règim, que el resultat sigui el mateix. És a dir, l’única perspectiva sòlida és la que tothom diu que s’ha d’evitar sigui com sigui.

Amb majestàtica indiferència als avatars de la política, el rei ha proposat un candidat, i la presidenta del Congrés li ha donat un termini tan llarg com inútil per cercar-se la vida i esgarrapar els quatre vots que li falten en la primera volta. Com que una repetició de la immoralitat del tamayazo, que no es pot descartar quan es coneix la naturalesa humana, podria posar fi al règim del 78, el candidat Feijóo posa les seves esperances en la segona volta, en què no li cal res més que la majoria simple.

Tanmateix, és gairebé segur que aquesta tampoc no estarà al seu abast perquè, per assolir-la li caldria, si més no, l’abstenció de JuntsxCat. Com que Junts és Puigdemont –a qui els votants del PP voldrien veure entre reixes, i els dels seus aliats de Vox, encara en pitjor lloc–, sembla complicat que el líder gallec aconsegueixi el seu beneplàcit i, en qualsevol cas, és inimaginable quina concessió podria oferir el PP a Junts a canvi.

A la vista de l’escarpat terreny, potser l’interès de Feijóo no sigui donar un govern i estabilitat a Espanya, sinó conservar la seva cadira presidencial dins d’un partit, el PP, on té més enemics que amics. El cec instint de supervivència, sense dubte, no l’ha deixat calibrar l’absurd de pidolar un pacte precisament a la persona l’obra de la qual volia desarrelar sense consideracions; un pacte de dos anys amb compromís de convocar després eleccions. El que l’home està demanant és una mena d’excedència durant la qual espera consolidar la seva posició al si del seu partit per guanyar-se el dret a presentar-se posteriorment a unes eleccions. És a dir, està demanant al seu adversari que li faci el joc brut.

Sembla que el rei haurà de proposar un segon candidat, el president en funcions, Pedro Sánchez, que també depèn dels vots de JuntsxCat i també assegura que tractarà d’arribar a un acord i evitar noves eleccions. Farà totes les promeses que té en catàleg, i Junts el pressionarà perquè doni garanties concretes que, si són com les que va donar amb l’oficialitat del català a la UE, no serviran per a res. Més enllà de les promeses i les garanties, el govern de Sánchez té en l’autodeterminació una línia vermella que no traspassarà, entre altres coses perquè és la seva millor defensa i garantia en unes eleccions, atès que podria presentar-s’hi argumentant que s’estima més la unitat d’Espanya que els vots dels juntaires. Un punt retòric del qual no disposa la dreta.

Aleshores, resulta que, en aquest embolic, qui té la paella pel mànec és el president Puigdemont, ja que ERC, a tots els efectes, suma en l’equip contrari. Un president a qui Sánchez volia fer comparèixer davant els tribunals espanyols. A banda de la ironia de la circumstància, la situació és prou complicada per aventurar cap predicció. Probablement, aquesta consideració és la que ha incitat Puigdemont a fer amb l’assemblea de representants del Consell de la República el mateix que va fer amb la Crida: dissoldre-la, sens dubte, per tenir les mans lliures en un moment en què pot ser decisiu i en el qual no pot permetre’s tornar a equivocar-se.

Valora
Rànquings
  1. Fem pinya -tothom, tothom i tothom- amb l'ANC !!
  2. Ha mort l'Encarna Jordan, veterana independentista
  3. Comunicat de la CACG en relació a la manifestació d'ahir a Lloret de Mar
  4. Esther Lucea: "...experimentem una mena de sensació profètica malastruga, com si els nostres germans del nord exercissin de viatgers del temps per advertir-nos de quin pot ser el futur de la llengua catalana"
  5. La CACG es manifesta a Lloret contra la presència dels Borbons i l'entrega dels premis Princesa de Girona
  6. Escola de Formació Toni Villaescusa (1984-2024)
  7. 7 diputats de formacions independentistes de Còrcega, Polinèsia, Bretanya, Nova Caledònia i Euskal Herria al Parlament francès
  8. “Sense independència Catalunya no té projecte de futur possible”
  9. La CACG crida a participar a la manifestació del dia 10 a Lloret de Mar des de l'indret on es reuniran els Borbons
  10. Edicions del 1979 anuncia "Diccionari del fet i la qüestió nacionals" de Ferran Lopescu
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid