Cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany, s’ha encarregat al conseller de Cultura a l'exili, Lluís Puig i Gordi:
La flama és foc, és llum, i ens captiva contemplar la dansa que genera enmig de les ombres.
La seva llum il·lumina el camí de les persones que la baixen des del cim del Canigó per repartir-la entre una munió de voluntaris que l’escampen arreu, i la fan arribar allà on els homes i les dones de bona voluntat volen fer festa. Més tard, també il·lumina infinitat de pobles i ciutats quan encenen la foguera, arreu dels Països Catalans, ja que si alguna festa ens fa ser nació completa és aquesta festa del solstici d’estiu: La nit més curta i el dia més llarg. I, per si això fos poca cosa, la festa de Sant Joan ens relliga amb tota la Mediterrània, símbol d’una cultura que no separa, sinó que ens agermana, malgrat que ara aquesta mar sigui la tomba de tantes persones que escapen de drames i misèries, a la recerca de la llibertat…
El seu foc ens regenera, ens fa reviure les ganes de viure en plenitud el nou estiu arribat (i si pot ser sense incendis), però amb tota la força i el desig que aquest foc cremi tot allò que és vell, corcat i caducat, ja que de les seves cendres podrà renéixer tot allò nou que desitgem com a poble.
I el paisatge oscil·lant que les flames ens dibuixen i ens insinuen dins la foscor, és un paisatge de natura i cultura que les mans dels homes i les dones de la terra han anat pintant amb els segles. Les mans que han sembrat camps i vinyes, les mans que han construït amb pedra seca camins, còrrecs, cabanes i orris; les mans que han construït barques, rais i llaguts per a la pesca i el transport. Mans, en definitiva, que ens han transmès la festa i, també, les mans que ens han acaronat i gronxat en la nostra infantesa.
Deixeu-me que acabi amb els versos finals de la cançó La Nit de Sant Joan, d’un cantant galàctic que té per nom Jaume Sisa, i que diuen així:
Si mireu les flames del foc de Sant Joan / Li veureu les banyes, el barret i els guants
Visca Sant Joan i la flama dels Països Catalans!
L'origen de la Flama del Canigó
La Flama del Canigó és el foc amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà. Cada any el 23 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes.
La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres). El costum encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, gràcies a Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà, dues entitats que promocionaren la celebració. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a estendre's pel Principat. Des d'aleshores s'ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui sób poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.
L'origen de la Flama del Canigó
La Flama del Canigó és el foc amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà. Cada any el 23 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes.
La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres). El costum encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, gràcies a Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà, dues entitats que promocionaren la celebració. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a estendre's pel Principat. Des d'aleshores s'ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui sób poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.
Un ritus d'unió comunitària
Perquè aquest ritus sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny.
Aquell dia joves excursionistes de l’entitat organitzadora de la jornada, el Cercle de Joves de Perpinyà, agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una urna ila pugen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui.
A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama. Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pujen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera. La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals.
Veure també el missatge de la Confederació d'Entitats sobiranistes dels Països Catalans (2017)
