L’enrenou causat per la decisió de l’ONU sobre el president Puigdemont ha tapat una mica la notícia que sabíem unes poques hores abans, les revelacions amb comptagotes del sumari contra l’organització del Tsunami Democràtic. Encara no ho sabem tot, però d’allò que ja sabem –incloses les conclusions– ens resta la constància que no han trobat res de res. Hi ha una col·lecció d’especulacions, bàsicament coincidents amb els rumors que circulaven en aquell moment dins el moviment independentista, i ni una sola prova, ni una miserable prova, que puga implicar ningú en cap mena de procés legal.
No cal dir que l’estat espanyol s’ha gastat els diners que no té a perseguir el Tsunami. I quan dic els que no té bàsicament em referesc al fet que la cua econòmica de Pegasus va més enllà dels fons reservats. Han estat quatre anys dedicant centenars de policies a perseguir el més petit indici, esmerçant diners en programes d’espionatge, arrestant i detenint gent per veure si ningú cantava. Tants cabals públics no havien estat mai tan malbaratats.
I no és pas la primera vegada, si parlem del procés. Això ja va passar amb les urnes. Que no en van trobar ni una, de les 6.300 en què va votar la gent en totes les poblacions del Principat, ni tampoc les prop de 4.000 de reserva emmagatzemades a Catalunya Nord i el País Valencià, ni tan sols –posats a trobar res– les 10.000 urnes del pla B, les ikees, que continuen ben guardades encara avui per si hi ha necessitat de fer-les servir. I diuen, però això no ho he comprovat, que encara n’hi ha 10.000 més del pla C, aquestes del tot desconegudes fins ara. De 30.000 urnes, doncs, circulant amb cotxes, furgonetes, camions, autobusos i fins i tot trens, els espanyols no en van trobar cap ni una. Quin fracàs i quin ridícul dels serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol.
Aquests dos fracassos, tots dos junts, ens haurien de fer reflexionar. Sobre la fantàstica operació de les urnes estic segur que no discutirem: és una epopeia per a la història. Respecte del Tsunami, la cosa ja no és tan clara, perquè la intervenció dels partits polítics per frenar allò que en un primer moment era un dels millors exemples mundials d’un moviment leaderless fa mal encara avui. Però si deixem aquesta discussió de banda, no és molt important i diu molt de la nostra capacitat organitzadora i de què som capaços de fer, si ho volem fer, que quatre anys després i amb tots els recursos dedicats Espanya no tinga res a les mans, no sàpiga qui hi ha al darrere, continue caçant mosques?
PS. Ho diré d’una altra manera: hi ha gent en aquest país que ha après molt de les experiències passades i que ara té una fotografia molt precisa de les capacitats i sobretot de les febleses d’Espanya. I tot això és un gran capital acumulat amb vista al següent intent.
