La incògnita de la cimera

L’any 2006 hi va haver un fòrum francoespanyol a Girona com a preparació d’una cimera posterior a França. L’aleshores president de Catalunya, Pasqual Maragall, hi va tenir un paper absolutament subordinat. El que s’hi tractava, deien, eren qüestions estratègiques de seguretat, energia, i migració. D’això en fa uns setze anys, i ja n’hem vist els resultats. Aleshores només la CUP va organitzar una protesta. Els temps han canviat molt. Només cal recordar la resposta popular que genera avui qualsevol intent de visita del monarca espanyol a terres de Girona. Pedro Sánchez es creu que el conflicte amb Catalunya ja s’ha acabat, que a Catalunya estem ben agraïts amb els indults parcials i els canvis de nom d’algunes lleis repressives. Paradoxalment els mateixos dirigents espanyols ens indiquen el camí quan reafirmen fins on havíem arribat de manera absolutament pacífica, però rebel amb el seu ordenament jurídic pactat amb el franquisme: Espanya, diuen, estava a punt de trencar-se. Tant el PP com el PSOE reconeixen que ho teníem a tocar i que hi hauria hagut un gran daltabaix per la violència que l’Estat hauria desplegat, com va mostrar l’octubre del 2017, si haguéssim persistit. Aquesta cimera francoespanyola a Barcelona no serà la darrera resposta humiliant de Sánchez contra l’independentisme català. Tot fa preveure que en breu Sánchez es mourà per intentar extradir el president Puigdemont. El president Aragonès, que ja ha compartit pompa i sopars amb el rei d’Espanya, el de l’“a por ellos”, i el president espanyol, que diu que ens van aplicar tard el 155, on voldrà estar? Amb els qui ens neguen els nostres drets o amb els qui els reclamen sense enganys? O es quedarà a casa?