Una llengua que resisteix

Avui, 5 de novembre, és el Dia Internacional de la Llengua Romaní, la llengua del poble gitano –i en part, la nostra llengua: guipar, cruspir-se, llumí, calés... són alguns termes que hem incorporat en la parla quotidiana. El romanó és actualment la llengua materna de més de 12 milions de persones d’arreu del món i l’única indoària utilitzada exclusivament a l’est d’Europa des de l’edat mitjana, ens fa saber Enerida Isuf, activista de la molt activa associació Joves Gitanos de Gràcia, que és en realitat l’autora d’aquest article de reconeixement a un valuós patrimoni de la humanitat. Ella ens recorda que sense el romanó els científics no haurien estat capaços de descobrir i rastrejar les arrels del poble gitano a l’Índia ni tampoc l’inici, a partir dels segles IX i X, del gran èxode cap a Occident –invasió de l’emperador de Mongòlia– que va culminar a la península Ibèrica el 1425. Durant el regnat dels Reis Catòlics va començar una inclement persecució i opressió de les persones i de la cultura, sota amenaça de mort, i així i tot el caló (estructura gramatical del castellà i vocabulari romaní) continua ben viu. Isuf remarca l’extraordinari paper del romanó com a eina de resistència gitana per preservar la identitat: “Parlar una llengua significa mantenir intacta l’arrel de les seves paraules, cosa que ens permet l’essència i la visió de la nostra manera de pensar i dels nostres valors, així com la identificació i evolució de l’herència dels avantpassats que perdura a través de les generacions futures.” Qui podria no estar-hi d’acord? Llarga vida al romanó! Opre roma!