Una recent enquesta sobre el català feta entre gent jove de Barcelona confirma allò que els qui visitem amb una certa freqüència i des de fa anys la capital catalana ja veníem observant: que l'ús social de la llengua pròpia va retraient-s'hi de manera constant i accelerada. En termes sociolingüístics, i descartada una situació d'equilibri impossible entre llengües, la que no avança cap a nous àmbits d'ús està condemnada a recular, a perdre espai social. Els partidaris del bilingüisme feliç, aquella trampa que ja van denunciar a finals dels seixantes eminents sociòlegs del llenguatge com Rafael Lluís Ninyoles o Lluís Vicent Aracil entre nosaltres, encara defensen avui dia un liberalisme no intervencionista prêt à porter que no és sinó la negació de la realitat desfavorable a la llengua minoritzada i el reforç a l'hegemònica. En el fons estan tan segur com nosaltres –i per raons estrictament oposades– que el temps treballa sense descans per la preeminència irreversible del castellà (i doncs per l'extinció lenta però segura del català). Així, una vegada més les xifres confirmen l'observació empírica: l’ús habitual del català a Barcelona ha caigut en els darrers temps del 35,6% al 28,4% entre els joves. Sense un marc institucional i referencial (xarxes socials, mitjans de comunicació, espais d'oci, educació, cultura, trama socioeconòmica, etc.) forts, una llengua sense estat les ha de passar magres. I més en un estat que li va a la contra i que emparat en la retòrica buida de la riquesa de la diversitat lingüística i territorial blablabla fa mans i mànegues per blocar l'ús del català i les altres llengües, així al Parlament i Senat espanyols com a les instàncies europees, com acaba de passar amb una proposta que demanava l'oficialitat del català, l'èuscar i el gallec a la Unió Europea tombada a quatre mans pel PSOE i el PP amb folre i manilles. Hi ha el vici d'origen d'una Constitució que ningú no té cap intenció de millorar i que margina les llengües distintes del castellà, hi ha una inèrcia (molt ben dirigida i gestionada) minoritzadora i colonial de segles i hi ha una incapacitat pròpia per resistir i subvertir una situació que porta a l'assimilació completa a l'Espanya monocolor. No ens enganyem, si els joves són el flanc més vulnerable a la pressió pràctica de les modes i els ecos, ho són només perquè en conjunt ja hem cedit tots (o ens han sostret) molt de terreny sociolingüístic.
De moment l'enquesta ha servit perquè l'Ajuntament de Barcelona elabore un decàleg de mesures per impulsar la recuperació del català entre els joves. N'ignore l'efectivitat però sorprèn d'entrada que una d'elles siga garantir l'atenció en català als ciutadans per part del personal de l'administració municipal. Encara estem així a la capital de Catalunya? Què no direm doncs del País Valencià i del seu cap i casal, on les posicions en defensa de la llengua pròpia semblen molt més febles i on els polítics d'un i altre signe no tenen cap problema d'usar el castellà en qualitat de representants institucionals amb qualsevol excusa i de vegades sense cap excusa? Què no deu estar passant amb la llengua dels valencians a hores d'ara entre joves i vells quan l'única televisió que ens és permès de veure en català presenta uns nivells més aviat penosos de qualitat lingüística i uns nivells ínfims com a models d'ús, estratègia comunicativa i impuls a la normalització del valencià? No deu ser casualitat, en aquest sentit, que les entrevistes a peu de carrer o a especialistes en qualsevol àmbit siguen abassegadorament emeses en castellà en els noticiaris d'À Punt. En qüestió de llengües, ja ho hem dit, tot el que no va amunt, se'n va avall, és una penosa llei de la gravetat social. I més ens valdrà agafar el rave de les enquestes o de la simple experiència personal per les fulles i veure la manera d'espolsar-nos almenys les pròpies inèrcies i d'actuar abans no siga massa tard. El temps no només passa volant sinó que ens va decididament a la contra.
