Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’hivern que glaça el cor
03/10/2022 Hemeroteca
Àngels Martínez Castells. FOTO: El Temps Àngels Martínez Castells. FOTO: El Temps

La pobresa, la marginació i la precarietat no són un dictat diví. Són obra dels homes i les seves polítiques de desigualtat i exclusió. De l’entorn de Margaret Thatcher va sorgir la idea de la societat dels dos terços: semblava inevitable que el neoliberalisme deixés a la cuneta de l’exclusió social un terç de la població. La Dama de Ferro inicià l’onada de privatitzacions i retallada de serveis públics governant pels altres dos terços més fidels al partit conservador. Sols calia provocar un patriotisme malentès amb la guerra de les Malvines, amb un xoc que arribés a justificar distorsions pressupostàries. A partir d’aquell moment cap govern vetllaria pels seus ciutadans des del bressol fins la tomba, i hi hauria menys mantega, però moltes més bombes i canons.

La teoria social de Margaret Thatcher la va seguir a Catalunya el president Pujol: la (i)lògica econòmica de la modernitat volia dir que un terç de la població tinguès dificultats (a voltes insuperables) per seguir endavant: mantenir-se amb una feina, estudiar i accedir a la formació professional o universitària, i estar preparat, en definitiva, per les exigències de competitivitat imposada que discriminen les persones. Per exigències de màrqueting polític ja no es va parlar més de la societat dels dos terços, però la seva realitat és avui més tossuda i aclaparadora. Augmenta de forma creixent el nombre de persones dels països que es creuen “desenvolupats” per sota del llindar de la pobresa, amb el seu submón interior devastat per l’atur, la marginació, i la pobresa sense esperança… La mateixa desesperança, impossible d’amagar, que esclata a països i regions senceres del planeta. A 20 noms per a la utopia, el teòleg de l'alliberament Leonardo Boff va escriure referint-se a Amèrica Llatina i Àfrica: “En el procés de mundialització dins del sistema neoliberal, nosaltres ni tan sols tenim el privilegi de ser subdesenvolupats, nosaltres en som exclosos… I els exclosos estan abocats a la mort.”

Des de l’eclosió de la desigualtat neoliberal del Regne Unit als anys vuitanta, això s’ha anat propagant com a dogma de fe mentre es perfeccionava la maquinària de l’extorsió. De fet, si la democràcia ja ha sigut segrestada per les finances sense regulació, si ja s’ha esborrat a consciència el caràcter públic dels bens i serveis que ho són (aigua, gas, electricitat), si s’ha ensinistrat sindicats i partits en el pensament únic… per què conformar-se a deixar de banda només a un terç de la població? I per concentrar la riquesa en mans de molt pocs, de cada dia menys, la política n’és agent imprescindible. Un exemple recent: el govern autonòmic d’Andalusia vol imitar el de Madrid proposant l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni que sols grava qui disposa de més riquesa. En fer-ho, fomenta el dúmping fiscal, elimina dades que permeten detectar el frau i l’evasió fiscal i dificulta –encara més– l’acció contra la igualtat d’oportunitats. Però les urnes no tremolen: una part dels més perjudicats per aquestes mesures, segueixen aplaudint el partit de les despulles.

Aquests darrers dies de pompa i circunstància, quan tornava a la portada de diaris i revistes la més “upper class” del Regne Unit i tots els amics i socis de la finada, destacava una veu de dona, la de Francina Alsina, presidenta de la Taula del Tercer Sector, recordant l’estancament de la pobresa i l’exclusió a Catalunya. Els col·lectius més castigats continuen sent la infància (1 de cada 3), les persones migrades (el 50% es troben en una situació de vulnerabilitat) i les persones grans (gairebé el 20%). I el percentatge de llars que no es poden permetre mantenir l’habitatge a una temperatura adequada passa del 9,4% al 15,9%, tot i que la realitat pot ser encara pitjor per la duresa amb que s’anuncia l’hivern. Té tota la raó la Taula del Tercer Sector: les condicions de vida són essencials per a la dignitat de les persones.

Quan va arribar la pandèmia encara no s’havien superat els efectes de la crisi del 2008 i ara, els estralls de la Covid se sumen a un mercat de treball en precari, inflació i encariment dels preus energètics i de productes bàsics i al fet de no poder accedir a un habitatge digne i assequible, ni a una garantia d’ingressos mínims. La Taula reclama al Govern mesures que no siguin temporals per revertir la precarietat. Mesures més efectives, contundents i proactives que evitin quedar a la cua de la recuperació social, com ja succeeix amb la Llei de la Dependència o l’ingrés mínim vital.

Sols si entenem que els drets socials són fonamentals per viure amb dignitat ens podríem creure, seguint al poeta Khalil Gibran, que en mig de l’hivern més dur que molts viurem, tenim la primavera al cor.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid