Avui és una bona ocasió per recordar que, per a l'independentisme, és un desencert sobredimensionar el paper del Govern i el Parlament fins al punt d'atorgar-los, pràcticament, tot el protagonisme en la gestió de l'alliberament nacional. Per una simple raó: Tant el Govern com el Parlament són òrgans polítics que formen part de l'estructura jurídico-administrativa de l'Estat Espanyol, funcionen amb les normes de l'Estat, tenen uns límits fixats per l'Estat i estan sotmesos a fiscalització de l'Estat.
Per tant, són, de totes, totes, eines de l'Estat per molt que la terminologia --"Govern" i "Parlament"-- pugués suggerir que tenen capacitat executiva o legislativa, aquesta capacitat està sotmès a què s'executi o es legisli com a l'Estat li abelleixi. Són, doncs, eines de l'Estat, de l'enemic, vaja. Són eines que han creat ells per a servir-se'n en els seus objectius i ben bojos serien si les haguessin concebut de manera que es poguessin utilitzar contra ells. Poden tenir algun paper en la gestió de l'alliberament nacional?
Poden. Poden ser les eines principals amb les quals es fonamenti la secessió? No. No siguem il·lusos. Per tant, és bo --i sa-- no obsessionar-se amb aquestes eines com si d'elles en depengués, exclusivament, l'ofensiva independentista. Hi hem de renunciar? No. Si les eines de l'enemic estan a les nostres mans ens faran menys mal que si, a part d'estar dissenyades per l'enemic, les manipula l'enemic. I possiblement, en algun moment de la resolució del conflicte, vestirà el fet que un ens amb aparença de Parlament validi la secessió, però desmitifiquem el poder definitiu que els estem donant i veurem que hi ha moltes altres eines i feines que es poden organitzadament o fins-i-tot algunes amb voluntat individual: La mobilització, per descomptat, com a legitimació en temps real de l'ofensiva. L'organització en entitats sindicals, cíviques o socials (tot i que és un contrasentit que l'ANC empri la seva força per concentrar-se en influir en el Parlament i el Govern, sent eines de l'enemic amb poca capacitat de gestió d'alliberament).
Qui ho vulgui pot fer feina ell sol (que segur que és més efectiu que quedar-se a casa decidint qui és traïdor) també en pot tenir tanta com vulgui: Ser més. Es pot fer la brometa d'ampliar la base he, he, he" però hi ha una certesa que no admet discussió: és preferible ser més que no pas ser menys. A part de fer augmentar l'independentisme també és bona idea "millorar-lo" i això (i de vegades comença per un mateix) significa trencar amb esquemes espanyols com la divisió provincial, creure que Catalunya es limita a allò que l'Estat Espanyol anomena Catalunya, expulsar l'IBEX de les nostres vides, participar de la defensa de la llengua o el territori... En fi, independentisme. La resta d'eines i feines que se m'acudeixen són les que no es poden dir per internet perquè la seva efectivitat depèn, bàsicament, que l'enemic no en sàpiga res. Res que menys laments i mala sang i més anar-hi, anar-hi i anar-hi, que tothom té una trinxera, si la vol.
