Feu l'amor i no la guerra

Mentre sento contínuament notícies sobre guerres arreu del món adobades amb l’amenaça de Putin de deixar anar, com qui vol la cosa, una bomba nuclear, recordo que vaig néixer i créixer en un país tenyit de gris, en una època de color de gos com fuig o de merda d’oca que provenia d’un llarg túnel que va començar de color de sang i que s’havia anat enfosquint fins al negre més negre. Després d’una guerra i immersos en un llarg franquisme, dins les nostres famílies, qui no havia passat gana, havia passat misèria. Tots plegats arrossegaven cicatrius que havien après a empassar-se entre silencis i a intentar curar amb carretades de disgustos i d’il·lusions. A casa, tothom era roig, és a dir, perdedor: l’avi matern havia lluitat amb la CNT, havia estat condemnat a mort i al final va ser indultat; un germà del pare va morir a la batalla de l’Ebre als 24 anys, i algun altre membre de la família va anar a raure a l’infaust camp de concentració de la platja d’Argelers; les dones, en comptes de lluitar al front, varen guardar fusta al moll i ens van guardar els costums i la parla entre puntes de coixí. Per acabar-ho d’adobar, els meus avis andalusos (quanta misèria!) varen haver de marxar de casa seva per guanyar-se les garrofes nord enllà. L’àvia esterrejava terres i cuinava per a famílies benestants, l’avi va anar a parar a la bòbila... I la gent del meu poble els va ajudar: una mà renta l’altra, avui per tu demà per mi, i aquests primers xarnegos van esdevenir catalans. Però, els nens, infeliços de nosaltres, érem els més feliços del món i rèiem a cor què vols. Ens vam anar fent grans i, per molt que els adults ens amenaçaven amb “una guerra hauries de passar!”, ells mateixos ens malcriaven amb tot allò que no havien pogut tenir o amb qualsevol cosa que ens venia de gust.

Sigui com sigui, ja adulta, les guerres sempre m’han passat de llarg, però també em va tocar l’exili nord enllà, a un país que no ha pogut participar mai en cap guerra perquè no té prou territori per encabir-hi els presos. Aquí, en la majoria de casos, una mà també renta l’altra, i molts altres emigrants m’hi han precedit. I el més important: en aquest petit país que ja m’he fet meu, les criatures també riuen a pleret. Tant de bo no visquin mai cap guerra ni hagin d’emigrar nord enllà.