Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De governs supeditats i institucionalitats alternatives
25/10/2022 Josep A. Vilalta

El passat 13 d’octubre el president Pere Aragonès, entrevistat a TV3 i Catalunya Ràdio, va fer una afirmació que, enmig de l’esperpèntic guirigall de retrets, desqualificacions i insults pre i post trencament del govern de coalició entre ERC i Junts, ha passat força desapercebuda:  “No es poden supeditar les institucions de Catalunya a un ens extern, com és el Consell per la República”. No li falta raó al president, des d’un punt de vista independentista cap institució catalana hauria d’estar supeditada a cap ens extern. Aragonès, però, s’oblida d’un petit detall: les institucions catalanes, començant per la que ell presideix, estan sotmeses a ens totalment externs, d’acord amb l’establert a la constitució espanyola (o, en el cas de sis comarques, a la francesa). Estaria bé que la reticència a la submissió no només s’expressés amb la mateixa claredat i contundència cap a les institucions espanyoles que, a diferència del Consell per la República, ens segresten la sobirania i ens concedeixen la gràcia (reversible) de gestionar quatre competències, sinó que es creessin les eines per a combatre-les, eines que han d’estar al marge de l’ordenament jurídic espanyol.

Hi hauria d’haver algun tipus de coordinació entre el govern regional, sotmès a la legalitat estatal, i ens externs a aquesta? Sí. Pot ser l’actual Consell per la República un d’aquests ens? No, el Consell és una entitat privada que només representa els seus socis, no una institució representativa de la majoria de la gent d’aquest (tros de) país. Una institucionalitat alternativa a la que de facto controla el territori objecte de disputa, com la que reivindiquen o han reivindicat diferents governs a l’exili –des de la RASD al Tibet passant pel de Companys, Irla i Tarradellas-, requereix d’una voluntat de representació que vagi més enllà dels membres d’una determinada organització i, sobretot, d’un reconeixement per part d’institucions oficials del propi país o d’altres. Aviam si amb una ucronia s’entén millor: imaginem que després de les eleccions al Parlament de desembre de 2017, i davant la disjuntiva de gestionar les molles de l’autonomia o lluitar pel pa sencer, es crea un Consell de la República format per representants nomenats per tots els partits que li donen suport, en proporció als seus resultats electorals, i que el Parlament de Catalunya acorda, per majoria absoluta, reconèixer el Consell com a representant legítim del poble català. Evidentment la justícia espanyola anul·la la declaració tot seguit. És igual, ja ho sabíem, ni cas. El president o presidenta del Parlament, en comptes d’anar a Madrid a rendir vassallatge al reietó espanyol i comunicar-li qui presidirà el Govern, escenifica el tràmit protocol·lari davant del Consell, posem per cas a Prats de Molló. Un cop constituït el Govern, des de la presidència, es fa una altra declaració solemne del tipus “nosaltres ens limitarem a gestionar allò que preveu l’estatutet d’autonomia i tota la resta, tot allò que calgui per a construir la independència, correspondrà al Consell de la República”. I entre les tasques del Consell hi ha la coordinació de la unitat estratègica de l’independentisme i, sobretot, les relacions internacionals amb el màxim d’estats possible –que no anem tan sobrats de possibles aliats per a descartar-ne cap-, i en especial amb els potencialment interessats en desestabilitzar l’Estat espanyol, el francès i la Unió Europea. Els enemics dels nostres enemics poden ser, si els interessos esdevenen coincidents, els nostres aliats conjunturals.

Un Consell-institució en comptes d’un Consell-associació també ens hauria estalviat la creació dels anomenats consells locals, que en alguns llocs han reproduït el patró de determinades assemblees locals o comarcals de l’ANC, d’Òmnium i alguns CDR, convertint-se en xiringuitos del partit que ha estat més hàbil a l’hora de fer-se’ls seus. Si el Consell fos una institució del país no necessitaria delegacions locals, ja tenim els ajuntaments i els consells comarcals i insulars que amb l’adhesió dels seus plens o dels seus electes també haurien de contribuir al reconeixement de la seva legitimitat i a trencar les fronteres autonòmiques.

Però tot això, dissortadament, és pura ficció. La realitat és que tenim un independentisme parlamentari que malgrat guanyar per primer cop les eleccions al Parlament regional amb majoria absoluta de vots en va perdre més de 600.000; un govern independentista que mentre defensa taules de negociació amb l’estat ocupant per a “desjudicialitzar el conflicte”, pidolant la reforma del delicte de sedició –que no s’adonen que l'única rebel·lió o sedició que resta impune és la que triomfa?-, permet que la seva policia continuï reprimint l’independentisme de base; un independentisme de base que veu, dia sí dia també, com els tribunals jutgen membres dels CDR –acusats de terrorisme!-, manifestants convocats per Tsunami-arrancada-de-cavall-aturada-de-ruc-Democràtic o militants d’organitzacions polítiques, sindicals, juvenils, etc. Tot plegat fa que tinguem el gruix de l’independentisme sociològic desmobilitzat i desorientat, en bona part per la manca d’unitat estratègica, en que els hooligans d’uns –els que han perdut el poder- prediquen l’aixecament imminent de la DUI i els dels altres -que també van perdre 300.000 vots- seguir eixamplant la base indefinidament. No s’adonen uns i altres que per a fer possible qualsevol de les dues propostes són imprescindibles uns mínims d’unitat d’acció? Potser sí que cal una mesa de diàleg... però entre independentistes.

Resumint, sí, la cosa està molt fotuda però això no és cap motiu per a abandonar la lluita sinó tot el contrari: cal reprendre el camí de l’enfrontament amb l’estat, aquesta via -la de la claredat: o República catalana o monarquia espanyola- és l’única que els últims anys ha contribuït de veritat a fer créixer l’independentisme. Esvaït el miratge que preveia un accés plàcid a la independència –“de la llei a la llei”-  i davant de l’(afortunadament) impossibilitat de reformar l’Estat espanyol cal recordar que, com deien els clàssics, el futur d’aquest país només té dos desenllaços possibles: independència o mort. Per a reprendre la lluita hi ha dos actius que romanen intactes: la gent, que està desmobilitzada per la confusió generalitzada però que no ha deixat de ser independentista, i la innata “capacitat seductora” de l’Estat espanyol, que pot accentuar-se amb un hipotètic canvi de govern. Quan ja no quedi cap plat per llençar-se pel cap algú farà un primer pas per a recuperar els mínims d’unitat necessaris per a, quan sigui el moment, tornar a desafiar l’estat o tornaran a agafar-nos amb els pixats al ventre?

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid