Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Contra els nous predicadors
Contra els nous predicadors Contra els nous predicadors

Darrerament, estem veient com es va forjant una pinça entre neoliberals i certs esquerranistes contra l'Estat. El neoliberalisme està guanyant la batalla cultural amb una retòrica que ens vol fer creure que podem ser els nostres propis caps promovent la uberització de l'economia i la resposta d'alguns no deixa de ser sorprenentment propera. Els primers pretenen desmantellar l'Estat per anar cap a un capitalisme encara més desregulat i els segons pretenen fer-nos creure que l'Estat (també en les seves funcions socials) és únicament una mena de superestructura burgesa que substituiran amb "estructures populars/socialistes"1. En el present article ens centrarem en els segons, els nous predicadors del bloc socialista.

Els nous predicadors ens sermonegen amb què cal una educació sota control obrer i titllen de burgès demanar, per exemple, una educació pública i gratuïta. L'educació pública no és un projecte de la burgesia, és una de les millors herències de la lluita de la classe treballadora i com a tal es troba assetjada a tots els nivells. La nostra tasca com a socialistes ha de ser lluitar per dotar l'educació pública de tots els recursos necessaris i vetllar perquè s'enfoqui al coneixement i no pas a preparar als estudiants per al mercat laboral. Naturalment, també cal treballar per eliminar l'educació privada, un búnquer elitista que (ara sí) serveix a la burgesia per reproduir-se com a classe dominant i que promou el sectarisme i l'adoctrinament.

Un altre punt que ens ajuda a distingir-los ràpidament és el rebuig a la democràcia burgesa2 i en general a la idea il·lustrada de república. La reiterada oposició a participar en processos electorals o les acusacions de reformisme i socialdemocràcia cap a qualsevol artefacte electoral en són un bon exemple. La democràcia representativa no és un sistema burgès en si mateix sinó que es troba corrompuda pel capitalisme, necessitem democratitzar l'economia per evitar-ho, o el que és el mateix, avançar cap a una economia socialista. Per posar un altre exemple, si l'Estat només és una superestructura necessària de la base econòmica capitalista, el dret laboral també és burgès? Les lleis i institucions, doncs, no són una eina de la burgesia per oprimir el proletariat, el mateix Marx celebrava com una victòria del moviment obrer aconseguir la jornada de 10h al Regne Unit, ja que s'imposava l'economia política popular per sobre de l'economia política de mercat.

Mentre la burgesia vol reduir al mínim les institucions i la democràcia a favor del capital, els treballadors volem democràcia, justícia i llibertat reals. Aquest és el nostre programa socialista.

Als països de l'Europa occidental d'avui vivim en una realitat ben diferent de la del segle XIX, amb uns estats del "benestar" que són, en part, herència d'una intensa lluita de classes durant el segle passat. Reduir les seves institucions a simples elements burgesos és un error fonamental, i res ho demostra millor que les successives ofensives neoliberals de les darreres dècades per destruir aquesta herència. És anacrònic parlar de la destrucció d'aquestes institucions equiparant-les amb els estats de les darreries del segle XIX, majoritàriament encara poc desenvolupats i consistents bàsicament en un aparell repressiu. En la construcció del nou ordre socialista és essencial decidir quins elements mantenir de l'ordre anterior, i si bé en condicions capitalistes institucions com l'educació pública o el sistema parlamentari són imperfectes, no per això hi hem de renunciar. Els ideals republicans només podran ser vertaderament realitzats sota aquest nou ordre socialista, permetent elevar-nos plenament en la nostra condició de ciutadans per deixar de ser esclaus del treball. L'Estat és necessari, però no suficient.

L'opressió nacional, patriarcal o qualsevol altra que travessi la societat (més enllà de la classe) és menyspreada pels nous predicadors pel seu caràcter interclassista, i els més agosarats fins i tot consideren que una eventual revolució socialista ja les superarà, una suposició que requereix la fe d'un creient, ja que les diferents experiències socialistes no han resolt automàticament totes aquestes qüestions. A més a més, la negació de la nostra sobirania nacional i popular dota de centralitat a la lluita nacional i menysprear-la esdevé una renúncia a conquerir l'hegemonia política, quelcom que els condueix inexorablement a la marginalitat. Per conquerir aquesta hegemonia ens pertoca elevar la classe treballadora a classe nacional, és a dir, liderar el moviment d'alliberament nacional per recuperar la sobirania que ens han usurpat i encetar la via catalana al socialisme. Renunciar a la lluita per l'alliberament nacional no significa estar més a prop de la revolució "pura" socialista, en tot cas, significa únicament tolerar el projecte espanyol i les seves polítiques assimilacionistes contra tota minoria nacional. El projecte socialista sempre ha estat fer avançar el conjunt de les classes populars, amb el lideratge de la classe treballadora estricta (si s'escau), sense limitar-se a un obrerisme que exclou la resta de classes populars que formen part del demos3.

També és necessària una crítica al que s'ha anomenat indestriabilitat dels eixos. Els avenços en la lluita feminista de les darreres dècades són innegables i d'haver-se supeditat a l'avenç dels altres eixos haurien estat frustrats. D'altra banda, qui no consideri la independència nacional com un objectiu per si mateix, potser no s'hauria d'anomenar independentista. Nosaltres no considerem els projectes d'independència i socialisme com un tot, sinó que el projecte socialista pren molta potencialitat en un context d'alliberament nacional, al contrari que en un Estat de naturalesa imperialista com l'espanyol. N'és una bona prova que justament les nacions sense estat no tinguin grups equiparables d'ultradreta com les que tenen un

estat al darrere; per créixer, aquestes ultradretes necessiten determinades connexions amb elements d'un Estat i una burgesia forana (aparell repressiu, mediàtic...), impossibles d'aconseguir si el que vols és separar-te'n. Vet aquí el

potencial pel moviment socialista que esmentàvem anteriorment, que inserit dins del marc d'un moviment d'alliberament nacional i amb un qüestionament implícit cap a la classe dominant assoleix una correlació de forces interna molt favorable. I vet aquí també, alguns elements que realment apuntalen el sistema capitalista i que cal combatre.

L'anomenat procés no ha fet altra cosa que reforçar aquestes tesis, esdevenint l'únic moviment que ha posat contra les cordes al règim del 78, polititzat enormement a les masses i desplaçat, com apuntàvem, el catalanisme cap a l'esquerra i a l'espanyolisme cap al conservadorisme i a mostrar la seva cara més reaccionaria. Al mateix temps, es pot comprovar la poca influència i el creixement que han tingut a Catalunya, i a la resta de l'Estat, les organitzacions "socialistes" contràries a l'alliberament de les nacions oprimides.

1 Malgrat estar a favor de la construcció d’algunes d’aquestes estructures, limitar-s’hi és un error i una clara desviació esquerranista.

2 Entenem el projecte republicà socialista com la democratització total de l’Estat, “democràcia burgesa” és un oxímoron que mai van fer servir ni Marx ni Engels.

3 Vegis la crítica d’Engels a SPD alemany del segle XIX, que es limitava a mobilitzar la classe obrera negligint els camperols o la classe mitjana urbana o rural.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid