Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’exili d’Anna Gabriel o com passar d’un combat col·lectiu a una peripècia personal
28/07/2022 Hemeroteca

Vull ser molt clar, d’entrada. Crec que qualsevol represaliat té el dret de cercar una solució personal per al seu cas. Per això no donaré mai lliçons a cap detingut, cap pres, cap exiliat ni cap represaliat. Tots tenim una sola vida i si algú arriba a la conclusió que serà millor si esborra la part del seu passat que li causa les dificultats, és una decisió personal seua i, en tot cas, és la seua responsabilitat.

I ara parlem de política.

Ahir la dirigent la CUP Anna Gabriel es va presentar davant Pablo Llarena al Tribunal Suprem espanyol, després d’haver canviat sobtadament d’advocat. Acabada la compareixença, el Suprem va aixecar l’ordre de detenció que hi havia en contra seu. Gabriel se’n va tornar a Suïssa immediatament després, però és evident que el gest d’acatament de la justícia espanyola, el reconeixement que té autoritat sobre ella, posa fi de facto al seu exili. Quan vulga, podrà tornar lliurement.

Però la decisió d’Anna Gabriel contradiu la raó del seu exili. El febrer del 2018, en una de les primeres entrevistes que va concedir a Ginebra, va dir això al diari suís Le Temps: “No aniré a Madrid: em persegueixen per la meva activitat política i la premsa governamental ja m’ha declarat culpable.” I afegí: “Com que no tindré un judici just, he cercat un país que pugui protegir els meus drets”, en referència a Suïssa. La declaració no incloïa cap raó personal per a exiliar-se, com ara la por i la incomoditat, sinó que remarcava una vegada i una altra el component clarament polític de la decisió. I jurídic. Exiliar-se a Suïssa era una part de la denúncia col·lectiva de la nació catalana per la reacció antidemocràtica de l’estat espanyol al referèndum d’autodeterminació i la proclamació d’independència posterior.

Per això, l’exili, ja aleshores, havia esdevingut la punta de llança de la denúncia internacional per la manca de llibertats a Catalunya. I per això, en aquella mateixa entrevista, Gabriel va posar en relleu aquest context quan va recordar al periodista que la situació espanyola era comparable a la de Turquia, “per la persecució de 900 persones, entre les quals professors, policies, polítics i fins i tot simples electors”, i va afegir: “La qüestió catalana s’ha de resoldre políticament, però les autoritats espanyoles volen emmordassar l’independentisme fent servir la repressió.” L’exili, doncs, no es presentava en cap cas com una peripècia personal aïllada, sinó com una part del combat col·lectiu per a recuperar la llibertat.

I precisament això, aquesta imbricació en un projecte col·lectiu que va més enllà de la persona en si, ara canvia quan Anna Gabriel pren la decisió de tornar i sotmetre’s al poder de la justícia espanyola, sense que haja canviat res. Això darrer és la part més important. Quan ella va concedir l’entrevista que dibuixava les raons per les quals s’exiliava, hi havia 900 represaliats, però el darrer càlcul d’Òmnium, la setmana passada, apuja la xifra a 4.200. Per tant, si ha canviat res, en tot cas, ha estat per a empitjorar. I no solament en el terreny judicial. Políticament, ningú no pot defensar seriosament que l’estat espanyol haja fet cap moviment de reconeixement dels drets col·lectius de Catalunya o dels drets individuals dels independentistes. L’estat espanyol continua on era: nega el dret d’autodeterminació i persegueix, com el cas Pegasus ha deixat ben clar, la dissidència política.

Però fixeu-vos que, tal com explicava bé ahir Josep Casulleras, aquesta volta l’estat espanyol en tan sols tres mesos ha aconseguit d’amagar, apagar i diluir l’impacte de l’espionatge. I això ha estat en bona part perquè els polítics catalans hi han contribuït molt. Qui pot pensar que Catalunya està enfadada quan veu les fotografies del president Aragonès amb el president Sánchez? Qui pot pensar que a Catalunya hi ha cap conflicte polític nacional, si el partit al govern de Catalunya i el partit al govern d’Espanya es donen suport mútuament en tot i per a tot? Qui pot pensar que hi ha cap mena de conflicte polític a Catalunya, si els presos ja són al carrer i els exiliats van tornant un per un i reconeixen aquella autoritat que el 2017 van proclamar i anunciar solemnement al món que ja no reconeixien?

El marc en què ens movem i en què es mou el retorn d’Anna Gabriel és aquest. Una volta domesticat el govern de Catalunya –que ja no origina cap problema que no siga assumible en l’ordre intern ni causa cap crisi amb repercussions internacionals–, el govern espanyol posa tots els seus esforços a mirar d’aïllar i fer residual el darrer reducte fora del seu control: el president Puigdemont i l’exili de Brussel·les. Perquè ells són els qui es mantenen ferms en la legitimitat del Primer d’Octubre, en l’exercici de l’autodeterminació i en la denúncia internacional. Les úniques actituds que l’estat espanyol no pot assimilar.

Espanya pot assimilar perfectament de tenir al seu interior, manant en governs autonòmics i tot, independentistes que guanyen eleccions, però no fan la independència, siguen d’Esquerra, de la CUP, de Bildu, d’un Junts que s’allunya de Puigdemont o de qui siga. I no solament això: aquests independentistes són la seua coartada principal, perquè, sense haver de canviar res, poden fer veure que allò que va causar horror a Europa i una crisi institucional monumental a Espanya –la seua reacció antidemocràtica del 2017– ja és aigua passada i ningú no se n’hauria de preocupar mai més. I per això, i amb aquesta finalitat, faran servir –tant si ella ho vol com si no– l’exemple d’Anna Gabriel.

 

PS. Aquest editorial té una contrapartida imprescindible, en aquest altre que vaig publicar el juny del 2021 (“Nosaltres som els amos de la seua por”) i que us demane que tingueu la paciència de llegir avui també. Perquè dibuixa l’altra cara d’això que passa. M’hauria pogut repetir i col·locar l’argument dins el d’avui, però les coses tan importants i concretes com les que explicava aquell dia no es poden refregir.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid