(Una política independentista i de combat i una política autonomista i de saló)
“Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”
Joan Fuster
Quan escric aquestes lletres fa poc menys de 24 hores de la prohibició del tall a la Meridiana per part de la conselleria d'Interior, senyor Joan Ignasi Elena (ERC). Envien als Mossos d'Esquadra a reprimir independentistes. Un govern independentista ?
O un govern i partits amb pretensió de desmobilitzar i desactivar l'independentisme més conseqüent i combatiu per portar a terme propostes com la tan lloada taula de diàleg o les olimpíades d'hivern al Pirineu que només serveixen per apuntalar el règim monàrquic espanyol i allunyar l'objectiu de la independència i la República Catalana, malgrat la retòrica, el simbolisme i la estètica.
La lluita per la independència no va d'anar sempre a la contra. Va de fer propostes clares i obertes amb un objectiu i un recorregut concret. I això ho vam veure fins al octubre del '17.
EL QUE NO S'HA DE FER
El seguit de renúncies fetes per determinats partits demana que sigui observada amb molt deteniment. No es tracta d'una política independentista conseqüent, sinó de la vella praxi autonomista disfressada de retòrica, estètica i simbolisme. Això recorda molt en alguns aspectes quan al període de 2005-2012,una part dels partits dits sobiranistes, s'implicaven a contracor, actuant en contraposició amb el moviment popular per la independència.
Observant fets determinats veurem fins a quin punt això es reflecteix:
-La taula de diàleg comprada per determinats espais és un veritable insult a tot el que s'ha fet per avançar en la lluita per la independència des d'una perspectiva democràtica i republicana. A tot això cal afegir, el fet de que la taula de diàleg és feta sota les condicions de l'enemic, no implicant-hi mitjancers internacionals. Per tant, mala peça al teler.
-Els JJOO als Pirineus són la mostra més clara d'aquesta renúncia. I més encara, de col·laboracionisme amb el règim, concretament amb l'oligarquia, per satisfer els seus capricis en detriment del poble català i del nostre territori.
-La Diputació de Barcelona, com les aprovacions de pressupostos al govern espanyol, per exemple, són maneres de vendre fum dient que “s'està fent política independentista” mentre s'aprova pressupostos d'un govern (i un Estat) que van en contra del nostre poble.
-En la llengua s'ha demostrat fins a quin punt les renúncies comporten adoptar la posició de l'enemic. Ja faig jo la feina bruta, com a bon mesell, perquè s'entengui. Amb el 76-77% de la població catalana d'acord amb la immersió lingüística no s'entén la posició del govern quant a política lingüística. O sí.
-La no dissolució de la BRIMO, és un exemple d’un incompliment que és una renúncia.
-La inhabilitació de càrrecs electes, demostra fins a quin punt no es posa en qüestió l'autonomisme i el règim monàrquic.
Paraules com “desobediència”, queden buides de facto si no hi ha fets que les acompanyin; per exemple, no substituir i mantenir (malgrat tot) un càrrec electe ja comporta fer una desobediència. La resta és fer-se trampes al solitari, molta retòrica i paraula buida.
-No és coherent tampoc la crítica a espais fora de l'òrbita del règim monàrquic espanyol com el Consell per la República, la Intersindical o més recentment la lluita de Meridiana Resisteix; aquesta actitud demostra com és de molest que hi hagi un independentisme conseqüent que vagi més enllà de la mera retòrica i que faci una aposta clara per la mobilització sense renúncies.
EL QUE CAL FER
-Cal continuar estenent i organitzant una institucionalitat republicana com és el Consell per la República. És el govern legítim i continuador del que va portar a terme el referèndum per la independència .
-Fer prevaldre que JA TENIM UN PARLAMENT SOBIRÀ i REPUBLICÀ.
Aquest és l'ASSEMBLEA DE REPRESENTANTS DEL CONSELL PER LA REPÚBLICA.
És hora que totes i tots els electes que aposten per la independència del nostre país facin una passa molt important i prenguin un compromís en aquesta direcció.
Cal ser conscients que les inhabilitacions a electes independentistes al Parlament autonòmic de Catalunya, posen de manifest com de negat està el dret a vot per a l'independentisme en el marc del règim espanyol. No és cap cosa nova que el règim aplica ara. Ho ha fet en èpoques anteriors a l'independentisme català amb d'altres moviments com l'independentisme basc, per exemple.
I això cal posar-ho molt en evidència i deixant molt clar, que sense una eina com l'ASSEMBLEA DE REPRESENTANTS, fora del marc espanyol, sempre trobarem repressió traduïda, en aquest cas, en la suspensió i inhabilitació dels electes, a causa de la limitadíssima capacitat d'un parlament autonòmic.
-Cal continuar treballant i picar pedra amb el sindicalisme nacional de la Intersindical-CSC. Àmbits com la indústria, la funció pública, l'ensenyament, per dir-ne alguns, si no es fan des d'una perspectiva clarament independentista i republicana no es podrà avançar en aquest sentit.
La mobilització contra la reforma laboral espanyola i més en concret, la coordinació dels sindicats nacionals demostra quina via hem de seguir.
-Cal continuar amb propostes com el Debat Constituent, que plantegen des d'una forma oberta i directa el tipus de país que volem i podem assolir.
-Cal consolidar les diferents instàncies independentistes unitàries de lluita com el Front Comú contra la Repressió nascut de la Conferència Nacional Antirrepressiva.
En poques paraules: cal continuar la mobilització constant.
MANEL SARAGOSSA
