Que hem de parlar de moltes coses, company, encara , i ja no hi ets. Com ho férem en aquells anys que ens coneguérem a la Facultat de Filosofia i Lletres, de la UIB, en els darrers anys del franquisme. Que parlàrem molt i molt en les llargues reunions del Seminari de marxisme, previ a l’entrada al partit. Que continuàrem quan érem membres a la cèl·lula d’estudiants, organitzant els Comitès de curs, les Assemblees, en una paraula, la lluita per la democràcia, per les llibertats en temps del franquisme, en l’àmbit estudiantil.
I continuàrem anys més tard, quan lluitàrem com a professors interins en aquella memorable tancada a l’institut Ramon Llull per aconseguir l’estabilitat en la feina, que la guanyàrem!, i després en la creació del sindicat d’ensenyants de CCOO. Record que tingueres molt clar la necessitat d’enquadrar-nos a la nostra central sindical, quan jo mateixa dubtava si era més convenient un sindicat unitari que més tard fou l’embrió de l’Stei.
Conversador incansable, amic, sempre recordaré el teu regal de noces, amb en Pep Valero, companys de cèl·lula amb en Miquel l’any 1974. El capital de Marx, en tres toms, que conservam, i que no he llegit.
Company de sindicat d’ensenyament de CCOO, incansable lluitador. Amb fermesa, amb responsabilitat. Els amics i les amigues de les meves nebodes alumnes teves et recorden com a bon professor de filosofia, un d’aquells que marquen els joves. Perquè això sí que ho sabies ser, un professional seriós, responsable i a la vegada defensor dels interessos dels companys i companyes.
Sempre mantinguérem l’amistat, en els anys de l’exercici de la docència, ens trobàvem en les assemblees, a les visites als centres, en les trobades al nostre sindicat. I ja jubilats, ens retrobàvem als actes de les Fundacions, de l’OCB, a les llibreries, als cafès, i comentàvem els darrers esdeveniments polítics, a la vegada que m’informaves s la vida dels teus fills.
Digueres a la teva família que no volies cap comiat al tanatori, i així ens ho han transmès. Respectam la teva voluntat, com així s’ha de fer. Però no saps el greu que m’ha sabut perquè voldria haver acompanyat els teus fills, n’Ernest i n’Albert, la teva nora, a n’Àngels, a totes les persones que t’estimaven i respectaven, i haver compartit amb ells la immensa pena que visc amb la teva pèrdua, perquè havíem de parlar de moltes coses company de l’ànima, company.
