Parla Adelais de Pedrolo: "...sempre va reivindicar la independència dels Països Catalans, que sempre va escriure en català..."

Un escriptor dels més prolífics, que va voler dotar la nostra literatura de normalitat incorporant tota mena de gèneres que, en els temps que ell ho va fer, no hi havia ningú que ho fes en la nostra llengua, la catalana. Que sempre va reivindicar la independència dels Països Catalans, que sempre va escriure en català, que va refusar pertànyer a la literatura espanyola i que posà la seva obra al servei del seu país. Va dir que si la nostra situació hagués estat diferent, la seva literatura també ho hauria estat.

Un escriptor que mai res ni ningú el va doblegar.

Un home que va predicar amb l’exemple; com a pare era molt despistat, però tinc molt bons records, els millors relacionats amb Tàrrega, com quan al capvespre anàvem a passejar pel camp i tornàvem plens de flors o mores o figues o raïm de les finques que llavors eren propietat de la meva família o les tardes a l’hort collint la verdura que després soparíem. També recordo el soroll de la seva màquina d’escriure i encara el veig recitant versos en veu alta, al seu despatx de Tàrrega. Jo asseguda a dalt de les escales mirant-lo i ell absort en fer quadrar les rimes. A vegades em pregunten com va ser la meva infantesa amb un pare submergit sempre entre llibres; la recordo normal, sense cap mancança. En mirar-ho en la distància, potser una mica especial. Per distreure’m em posaven a la trona davant d’una de les llibreries, segons la mare em distreien els colors dels lloms dels llibres i hi mantenia llargues “converses”.

Són part de les meves arrels, a l’Aranyó hi anàvem cada any, a Tàrrega hi passaven totes les vacances i a Barcelona hi vivíem. Tot forma part d’aquest paquet vital, però l’Aranyó i Tàrrega sempre han estat especials, sempre m’hi he sentit d’allí encara que soc barcelonina.

Hi he dedicat els darrers trenta-cinc anys de la meva vida. Cal dir res més? Crec que poca gent més ha llegit tota la seva obra, entrevistes, articles, etc. En morir, quan em cau a sobre tot el pes de la seva obra decideixo, tossuda que soc i sense tenir-ne ni la més mínima idea, reivindicar-lo i n’estic satisfeta del resultat tot i q els primers anys van ser picar pedra i més pedra sense obtenir-ne resultats, però de cop i volta... les coses van començar a rutllar.

Molta constància. Ell deia que això de la inspiració només és veritat fins a cert punt, el que compta és la constància i també, és clar, l’amor per la literatura. Ell va viure per a crear mons imaginaris denunciant el que li semblava injust i el que volia era fer-ho arribar a la quantitat més gran de gent possible, per això abandona el teatre i la poesia, perquè són minoritaris tot i que ell no es considera dramaturg; personalment penso que el teatre i la poesia han estat la millor herència que ens ha pogut deixar. Això no vol dir que no m’agradin les seves novel·les, que m’agraden; també és cert que algunes més que d’altres.

L’art en general sempre m’ha agradat; a la sala d’exposicions del castell de Concabella a La Segarra (on està l’Espai Pedrolo), vaig ser la impulsora d’algunes exposicions, totes elles de denúncia, perquè l’art sempre ha de ser una presa de posicions, com deia el pare. Per citar-ne una: “LIKE” de l’Ivan Oliver, impressionant, sobre com és de fàcil el tràfic de persones a través de les xarxes i amb total impunitat i com a detall particular meu, m’agrada restaurar mobles.

La cruesa, sempre que llegeixo un poema seu em ve a la ment el famós quadre El crit de l’Edvard Munch. En la poesia hi deixa anar tota la seva amargor, tot el seu desencís, tota la seva frustració i, així com en la resta de la seva producció la lectura sempre és optimista tot i no semblar-ho a primera vista, com per posar un exemple, la peça teatral Homes i No, en la poesia no hi ha lloc per l’optimisme, però per a mi, és d’una gran bellesa.

Menys conegut encara és la poesia visual, tot i que ens va deixar un corpus de més de 300 peces. El primer any del 7Lletres, el premi literari i més coses, es va fer la primera exposició amb una selecció de la seva poesia visual; està en proposta expositiva, juntament amb altres exposicions al Museu de Cervera.

L’exposició permanent “L’Espai Pedrolo”, comissariat per l’Anna Moreno-Bedmar amb una biografia a la inversa, que comença quan ell deixa d’escriure i finalitza quan neix i que fa un recorregut per totes les seves etapes; on hi ha una reproducció fidel del seu despatx (vaig guardar tots els elements i tots són els originals, la taula, la seva primera màquina d’escriure (les altres també les conservo, però no estan a l’espai, la cadira, el cendrer, fins i tot, un paquet de cigarrets), un retrat del pare fet per la pintora Mariona Milla que ens va regalar amb motiu de la inauguració de l’espai; també es poden sentir fragments on ell recita o jo explico anècdotes...

La sala d’exposicions temporal que ha servit per ampliar continguts de l’Espai Pedrolo.

I el Fons documental on hi ha dipositats els originals dels manuscrits, tota la correspondència i les primeres edicions dels seus llibres. També hi ha molta documentació pendent de catalogar

Després de setze anys, la Fundació està en fase de dissolució i jo ja m’he retirat tot i que estaré al darrere de les editorials i de nous projectes. Han estat uns anys molt fructífers tot i les nostres limitacions, sobretot les econòmiques, però al final el que compta és el resultat i aquest és: un Espai Pedrolo que ja funciona per si sol. Una sala d’exposicions multifuncional. El Fons Pedrolo. La digitalització per part de la Càtedra Màrius Torres de total l’obra del pare (primeres edicions i manuscrits, també de totes les fitxes de censura).

En projecte hi ha la digitalització de tota la correspondència. Diverses rutes pedrolianes, el 7Lletres que continua el seu camí i que ja anirà per la dissetena  edició i la darrera és la donació que he fet a l’Ajuntament de Tàrrega de les cases on va viure el pare de nen i adolescent i després els primers cinc anys de casat amb la mare, que seran museïtzades. També l’ajuntament de Barcelona i aquesta va ser una tasca que va fer l’Anna Maria Villalonga, va posar una placa al carrer Calvet 9 de Barcelona.

Cal mencionar també l’espectacular Any Pedrolo, comissariat per l’Anna Villalonga (hi va haver mesos que teníem més de 60 activitats), va permetre reeditar moltes obres que estaven descatalogades, també es va publicar la seva biografia i diversos assajos i es va reeditar Pedrolo contra els límits del Jordi Arbonès. Amb motiu de l’Any Pedrolo es va inaugurar l’exposició Sota censura, Manuel de Pedrolo, retrat d’un segle de lluita, sota el paraigua de la xarxa de Museus de Catalunya que van finançar el projecte liderat per la directora del Museu de Cervera, la Carme Bergés  i comissariat per l’Alba Pijuan, estudiosa del pare i actual alcaldessa de Tàrrega.

Quan Zeba produccions fa fer el DVD Trencant l’oblit, l’objectiu era aclarir-ho. No sé si ho vam aconseguir del tot. La realitat és q, al meu veure, es van donar tot un seguit de circumstàncies. El que sí que és cert és que va posar el dit a la nafra i va ser molt molest per les seves opinions i el seu capteniment. Deia les coses sense embuts.  D’una cosa n’estic segura, va viure tan honestament, tant d’acord amb el que pregonava, que ningú n’hi podia fer retret i això, per alguns, diria que va ser difícil de digerir.

Totes, lamentablement. Perquè quan una obra o un article escrit fa més de quaranta anys continua d’actualitat vol dir que alguna cosa no va bé, que alguna cosa no hem fet bé.

Pensa que jo me’n vaig de casa quan tenia vint anys i que per tant ignoro moltes coses i aquesta és una d’elles. Les seves novel·les són molt barcelonines i la gent que hi incorpora procedeixen de terres lleidatanes.

Tenia un sentit de l’humor molt peculiar, a la mare i a mi ens enredava sovint amb històries que després resultava se les havia inventat i a vegades, quan n’explicava alguna de veritat, nosaltres, escarmentades, no el creiem i llavors s’enfadava.

Una citació del pare:

Per l'únic que val la pena lluitar és per les utopies. Allò que avui dia és utopia, potser no ho serà el dia de demà.