El nacionalisme espanyol dominant es caracteritza en el camp lingüístic pel supremacisme castellà, la idea que la llengua castellana té uns elements constitutius o històrics que la fan eminentment diferent i superior a la resta d'idiomes autòctons dels territoris estatals, cosa que en justificaria un estatus legal singular i preeminent.
Aquesta visió, que identifica el castellà amb l'Estat espanyol i atorga als seus parlants familiars i habituals uns privilegis que no tenen les altres comunitats lingüístiques d'origen, és plasmada a l'article 3.1 de la Constitució espanyola. Aquest article proclama el castellà com a única llengua oficial del conjunt de l'Estat, reconeix a tothom el dret de parlar-lo i imposa un deure de conèixer-lo a tots els ciutadans, cosa aquesta última que a la pràctica significa que els grups lingüístics subordinats han d'adaptar-se a la conveniència comunicativa del grup castellanoparlant. Les llengües autòctones diferents del castellà són reconegudes en un grau inferior a l'article 3.2, que estableix que poden ser oficials en aquells territoris en què són tradicionals, sense que això pugui comportar, segons el Tribunal Constitucional espanyol, cap deure de coneixement equivalent al del castellà.
Amb l'arranjament constitucional espanyol, s'aproven constantment normes específiques que reprodueixen aquest ordre antiigualitari. En aquest sentit, la imposició legislativa i reglamentària del castellà als territoris catalanoparlants de l'Estat espanyol és una constant que no s'esgota de cap manera en el text constitucional. Durant els tres primers trimestres de 2021, les institucions estatals i comunitàries, com també les Nacions Unides, han aprovat un total de 120 normes que reforcen la preeminència del castellà i la relegació del català en territoris catalanoparlants. Les normes estatals ho fan de manera directa, perquè imposen el castellà pel seu nom o en la seva qualitat de "lengua española oficial del estado". En canvi, les normes comunitàries i internacionals ho solen fer de manera indirecta, perquè protegeixen les llengües oficials dels estats membres o, en el primer cas, de la Unió Europea. Amb independència de l'origen governamental, doncs, totes les normes discriminadores del català tenen un mateix origen ideològic: el nacionalisme espanyol, que és l'element que explica que el català no sigui oficial ni a Espanya ni a la Unió Europea.
Qui vulgui ajudes de l'Estat, ha d'usar el castellà
El tercer trimestre de 2021 no ha estat una excepció per a l'aprovació de normes discriminatòries. Les institucions generals espanyoles van aprovar-ne 22 i les europees, 21, un total de 43. Aquesta darrera xifra és idèntica al segon trimestre, quan es van aprovar també 43 normes discriminatòries: 20 d'espanyoles, 21 d'europees i 2 d'internacionals. Al primer trimestre el nombre va ser lleugerament inferior, amb 34 normes discriminatòries: 13 d'estatals, 18 d'europees i 3 d'internacionals.
Potser el fet més destacat del trimestre en qüestió ha estat un augment molt significatiu en les normes estatals que exigeixen l'ús del castellà en la sol·licitud d'ajudes públiques i en la candidatura a premis oficials. Així, 11 de les 43 normes discriminatòries aprovades per les institucions espanyoles entre el juliol i el setembre eren d'aquestes característiques, mentre que al primer trimestre havien estat 1 de 34 i al segon, 2 de 43.
Les 11 normes del tercer trimestre que regulaven partides d'ajudes i premis eren variades. Tanmateix, en 6 casos la temàtica era la mateixa, la promoció i protecció del dret fonamental a la protecció de dades: a les empreses i entitats públiques i privades que promoguin aquest valor; als centres docents i a les persones i institucions que el difonguin entre els estudiants preuniversitaris; a les bones pràctiques en la protecció de dades, amb preferència per aquelles que incideixin en la prevenció de la violència de gènere a internet; als treballs acadèmics que facin aportacions destacades en aquest camp; a l'activitat empresarial que representi un acte d'originalitat en la protecció de dades; a la investigació cientificotècnica en aquesta matèria, amb preferència per la gestió de riscos en les tecnologies trencadores, en la lluita contra la Covid-19 i en la protecció de grups de risc. Les altres cinc normes que imposaven el castellà en la sol·licitud d'ajudes públiques i la candidatura a premis regulaven el següent: un programa d'estades formatives de joves professionals de l'agricultura i la ramaderia; projectes singulars en la mobilitat elèctrica; les ajudes estatals a les entitats locals i supralocals que executin projectes a favor de l'energia neta; als expositors del pavelló espanyol dels esdeveniments internacionals Mobile World Congress i Four Years From Now, i a la transformació de zones urbanes per a la millora en la qualitat de l'aire i la reducció de la contaminació acústica.
Al marge de les normes discriminatòries en matèria d'ajudes i premis, entre el juliol i el setembre també se'n van aprovar de significatives en altres àmbits. Se'n podrien destacar quatre:
- El Regne d'Espanya va signar un Acord Internacional Administratiu amb la República Francesa que, entre altres coses, preveia que les seccions espanyoles als centres educatius a França tindrien un programa educatiu "bilingüe y bicultural" castellà-francès. Aquest programa permetria impartir una o diverses assignatures en castellà, íntegrament o parcialment, i també implicaria l'ensenyament de "lengua española y literatura" com una matèria. De l'opció de cursar matèries en català i d'aprendre llengua catalana, no se'n deia res.
- Un reglament europeu creava un Fons d'Asil, Migració i Integració per regular els fluxos migratoris i establir una política d'asil comuna. Un dels indicadors de rendiment és el nombre de participants en cursos de "el idioma del país de acogida". Aquesta referència serà interpretada per les autoritats espanyoles com una referència al castellà, l'única llengua oficial del conjunt estatal, i això implica que la norma europea potencia l'adopció del castellà pels immigrants, també en contextos en què la llengua tradicional i, àdhuc l'habitual, és el català.
- Un reial decret establia que la Dirección General del Español en el Mundo ha de dissenyar una estratègia de promoció i defensa del castellà internacionalment, i coordinar les institucions que tenen aquest objectiu. Aquesta Direcció també ha de "Contribuir a la expansión y el fomento de la presencia del español tanto en ámbitos tradicionales como en campos de tecnología e innovación". No hi ha cap previsió que aquesta oficina hagi d'esmerçar diners públics a fomentar el català i introduir-lo en àmbits específics.
- Un altre reial decret establia que les memòries de sol·licitud de verificació del pla d'estudis que les universitats han de fer per convertir els seus títols en oficials ha d'incloure una denominació completa del títol en castellà o en format bilingüe, sempre que no s'imparteixi completament en una altra llengua. Així doncs, tots els títols amb alguna presència del castellà han de tenir el nom en aquest idioma, mentre que la inclusió del català és sempre optativa.
