Una remor comença a ser ja obsessió de campanya: apostar per taules de diàleg o pel Consell per la República sembla ser la darrera escaramussa de les muralles partidistes. El perill és el de tots els murs: que poden caure a sobre –i esmicolar– una unitat tan utòpica com imprescindible. Caldrà molta expertesa en les tàctiques, si l’estratègia és realment compartida, perquè es mantingui dempeus l’únic desafiament potent que té, ara per ara, l’Estat de clara matriu franquista. El mateix aparell i les mateixes jerarquies responsables i titulars del que hi posa en el DNI. Però no s’equivoquin: ni els afiliats a un o altre dels dos partits que defensen cadascun d’aquests instruments, ni les organitzacions que entre tots configuren, són els que aposten més fort per l’eina conjunturalment prioritària. Els militants compleixen amb el seu deure i posen en acció el seu dret, amb més o menys convicció o fervor, però els que més fort apostem, i més ens hi juguem, som els que, sense venir de cap d’aquestes tradicions ens decantem, públicament i raonadament, per donar suport a una o altra via. Perquè a aquestes alçades sembla poc probable que se sigui partidari, al mateix temps, i amb el mateix entusiasme, de les dues.
Tanmateix, qualsevol opció binària en les tàctiques sempre és empobridora. Tan empobridora com n’és, de llastimòs, que els partits que es reclamen de les esquerres, a Catalunya i a tot l’Estat, no tinguin tampoc cap altra estratègia que no sigui la de triar el “mal menor”, perdent pel camí, més d’hora que tard, bous i esquelles… i perdent a l’ensems la pròpia raó, també la raó de ser. Dissortadament per a molts, no hi ha cap desafiament amb prou solidesa per compartir entre pobles que conviuen. Ni tampoc cap repte, dins l’Estat dels amos dels jous, que faci créixer l’empoderament col·lectiu. No és la millor manera de plantar cara als del nom de diccionari o als eterns sospitosos –i fins i tot condemnats– per corrupcions i corrupteles, donar vives a una socialdemocràcia que encapçala, sota el faristol, Felipe Gonzalez. En la terra erma dels conqueridors irreductibles, el desafiament més gran és el que va, com deia Miquel Caminal, del federalisme utòpic a l’independentisme científic (quan el lògic, afirmava, hauria de ser el contrari). I no era sols el catedràtic de Dret Constitucional qui ho pensava. Hi ha un munt de gent que aposta fort per aquesta terra i la seva gent, per la seva llengua, la seva història, cultura, valors… per seguir essent un poble que no es rendeix ni es deixa enganya i es fa valer en les lluites compartides.
Tantes, al mateix temps, apostem per les dones que ens alcem pels nostres drets i els de les generacions per venir, contra les violències masclistes, seguint la petja de tantes dones heroïnes a Catalunya, algunes massa oblidades. I apostem fort, també, per les lluites del món del treball ,que han aconseguit una societat menys desigual, trenant encara, fins avui i per demà, el fil roig de la història. I no hi ha cap llunyania amb les accions decidides que exigeixen millors determinants de la salut, menys corrupció i despossessió afegides. Quan tribunals espanyols poden obligar per sentencia a seguir finançant amb fons públics la segregació escolar, per ideologia i santa creuada, es un deure cívic apostar fort per més i millor ensenyament públic crític i gens doctrinari: decantar-se sense miraments per l’educació laica que fa pensar i créixer els infants i el jovent, la que obre portes i finestres per esvair l’olor a reclòs i a sagristia, i fa que sigui la ciència –i no dictadors ni els seus hereus– la que presideixi les aules.
Personalment, si m’ho permeten, ara i aquí aposto pel Consell per la República, per no oblidar i triar urnes i no legionaris, i una Via Laietana ciutadana lliure de casalots ungits de tortures. Perquè sóc també part d’Urquinaona o d’una Meridiana insurgents, i del Vallès –amb una Terrassa que sempre hi és– i una més dels més dels 3.000 represaliats, de la mateixa manera que podria ser puntaire per la república, refent més que mai les randes de la nostra història compartida al marge de carnets partidaris i consignes.
Tot i que no m’agrada el rap, també aposto fort pel Valtonyc i Pablo Hasel, i per no regalar a l’enemic o a l’adversari, si preferiu la versió més endolcida, ni cap eina ni cap instrument, ni cap dret conquerit o per conquerir, ni cap veritat a mitges. Tampoc el Consell per la República.
Els que més s’hi juguen de tot plegat són els que queden o fan seva la resistència que va construir la millor Europa i mai no han deixat de cercar camins, també a l’exili per vèncer la prepotència. Els que més s’hi juguen i aposten més fort son els que segueixen (seguim) sense rendir-nos.
