En la nostra societat, la consciència sobre el canvi climàtic va en augment i els grans partits, gestors del poder constituït, saben que cal demostrar aquesta sensibilitat per continuar guanyant eleccions. Això va portar la Generalitat de Catalunya a declarar l’emergència climàtica el maig del 2019. Al setembre d’aquell mateix any ho faria la Generalitat valenciana i al novembre, el Govern de les Illes. El Govern espanyol ho faria finalment el gener del 2020.
Una enquesta del Departament de Territori de finals del 2019 constatava que un 90% de catalans i catalanes estava “bastant o molt” preocupat pel canvi climàtic. Tot això porta a evolucionar els discursos polítics: Pere Aragonès en la seva investidura va situar la “revolució verda” com una de les quatre que el movien, juntament amb la democràtica, la social i la feminista, i va rebatejar una de les Conselleries amb el nom d’Acció Climàtica.
Però actuar en conseqüència ja és una altra història perquè implicaria canvis econòmics profunds, decisions poc amigues d’aquestes enquestes que guien els grans partits, gestors del poder constituït. Per exemple: el mateix estudi que he citat acabava amb unes preguntes que feien recaure la resposta al canvi climàtic en les accions individuals, com reciclar o estalviar energia.
La contradicció entre l’economia capitalista actual i la consciència contra el canvi climàtic va regalar-nos un episodi de declaracions ben absurdes la setmana passada, en ocasió de l’acord entre els governs català i espanyol per l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Vilagrà va dir que seria “absolutament respectuosa amb el medi ambient” i Puigneró va fer un doble tirabuixó per presentar-nos “l'aeroport més verd d'Europa”, fins i tot “descarbonitzat”.
És una absurditat, o una presa de pèl, explicar que una inversió que busca augmentar el trànsit de passatgers i mercaderies pot ser compatible amb combatre l’emergència climàtica. Això val per l’aeroport de Barcelona, pel de Palma (que s’ha anat ampliant en els últims anys) o pel port de València. A més, els grans trajectes aeris i navals hauran de disminuir per força perquè l’era del petroli abundant i barat, la base de la globalització, ja toca la seva fi. Hem tocat sostre com a planeta globalitzat i la pandèmia ha marcat aquest zenit. Com explica Antonio Turiel, la caiguda brusca en la producció de petroli podria donar-se fins i tot abans del 2025. Som en una nova era, la del Gran Descens Energètic. I això afectarà les economies d’arreu del món i també la nostra: des de l’alimentació fins al turisme, passant pel transport de qualsevol mercaderia. La relocalització serà una necessitat i caldran mesures dràstiques per assegurar una racionalització del transport i per evitar que l’escassetat (d’aigua, d’aliments, de combustibles, de matèries primeres) derivi en més desigualtats. La qüestió és que aquests processos de racionalització i relocalització de l’economia siguin dirigits per governs democràtics, a favor dels interessos de la majoria, o per governs autoritaris que busquin salvar només uns quants, una mena d’ecofeixisme del qual cada vegada en sentirem a parlar més.
Prenent aquest punt de vista estratègic, el debat sobre l’ampliació de l’aeroport adquireix la dimensió que mereix, perquè no el podem aïllar de la ideologia que té al darrere: el principi capitalista que necessita créixer indefinidament. Així doncs, a banda d’augmentar les emissions i d’infligir més agressions al ja castigat Delta del Llobregat, l’ampliació significa posar una pedra més en un mur que ja trontolla. El mur necessita refer-se des de la base, és a dir racionalitzar i relocalitzar l’economia. Però és clar, reconstruir des de la base vol dir remoure uns sectors que estan molt ben situats. Foment i el Cercle d’Economia no faran precisament la gara-gara a cap president o conseller que vulgui transformar l’economia. És més senzill dir-los que sí, que farem més pistes i més terminals per a continuar alimentant primer el sector de la construcció, després el del turisme i en definitiva per continuar dins la dinàmica capitalista que necessita créixer indefinidament alhora que aprofundeix les diferències entre països i persones. La crisi climàtica se sobreposa en aquesta estructura mundial i per això la sequera, l’escassedat severa d’aliments i aigua o l’augment del nivell del mar afectaran més la població del Sud Global. Però mentre el món s’acaba alguns podran sobrevolar-lo amb el nihilisme propi de les classes dominants: després de mi, el diluvi.
