Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«L'idioma per defecte de tots els dispositius educatius de Catalunya hauria de ser el català en tant que llengua vehicular de l'ensenyament»
L'ordinador del teu fill

Per Arnau Rius Llorens. Publicat a la secció d'Opinió de Nació Digital el 23 de juny de 2021.

25/06/2021 Hemeroteca
Arnau Rius Llorens. Foto: Nació Digital Arnau Rius Llorens. Foto: Nació Digital
En una setmana tan important pel país, la setmana de la plantofada del Consell d'Europa i en la que part dels meus líders del 17 podran retrobar-se amb la seva família, permeteu-me que surti amb un ciri trencat parlant d'una petitesa. Una d'aquelles foteses que no podrien fer mai un titular, una d'aquelles notes a peu de pàgina allunyades de l'hora greu per suposadament inofensives, però que a mi m'horroritzen perquè afecten el valor refugi del país: la llengua, i acaben fent més mal -per sota del radar- que no pas els castells de foc espanyolistes de cada setmana. Totes les fitxes movent-se abruptament pel tauler i jo volent malgastar el temps en divagacions sobre... els ordinadors de les escoles i instituts de Catalunya.
 
Situem-nos, l'idioma per defecte de tots els dispositius educatius de Catalunya hauria de ser el català en tant que llengua vehicular de l'ensenyament, però resulta que cada centre té el seu microclima informàtic (a Vilopriu hi tenen Chromebooks, al Castell d'Orpí hi tenen portàtils lliures, etc.), i no hi ha consistència ni aplicació fèrria de protocols a escala nacional sobre la configuració lingüística de les màquines emprades a escoles i instituts. Què implica això? Doncs que bona part dels alumnes catalans fan cerques i tots els resultats els surten en castellà. De fet, sobre el terreny molts alumnes no saben ni que existeix la Viquipèdia en català: assumeixen que només disposen de la Wikipedia en castellà, la fan servir per fer els exercicis i la tradueixen al català mitjançant el traductor i corrector de Softcatalà (déu us beneeixi gent de Softcatalà) si han tingut la pega que els hagi tocat un professor maulet que els demana les coses en català. M'hauríeu de veure intentant ensenyar als alumnes com saltar-se la configuració idiomàtica per defecte en 46 senzills passos, uns 46 senzills passos que no aplicaran mai de la vida, clar, i com aquesta situació em fa maleir-nos els ossos.
 
La invisibilització automàtica del contingut en català no passa només amb la Viquipèdia, passa amb qualsevol cerca i, per tant, determina si vas a parar al web d'un diari o d'un altre, és a dir, si l'alumne t'acaba entregant una ressenya sobre una problemàtica publicada a El Correo de Buenos Aires o bé a Nació Manresa. Determina, també, si els alumnes acaben trobant un vídeo o un altre, és a dir, si per exemple Canal Malaia o Adolescents.cat tenen alguna remota possibilitat de sortir en una cerca d'un ordinador públic. Pot semblar una fotesa, però és literalment com si als de la meva generació ens haguessin fet fer un exercici d'enginy mental cada cop que volíem mirar el Super3 o fer una prova d'esforç si volíem accedir a l'Enciclopèdia Catalana de la biblioteca de l'insti. No és una fotesa, és com les noves generacions perceben la llengua, els seus usos i com els infants i joves arriben als continguts disponibles en català. Milions d'alumnes. Cada dia. La manca d'un protocol de configuració idiomàtica unificat arreu del sistema educatiu és un altre maó a la paret d'una Catalunya panxuda amb les mans a darrere mirant la globalització des de la finestra com si li fos aliena, com si no se'ns estigués emportant la llengua per davant a moltes zones del país. Això sí, després farem un sopar amb els amics de les Homilies d'Organyà i farem un tuit citant el Pompeu Fabra, i parròquia contenta. Ara, els alumnes llegiran en castellà què són les homilies i qui és Fabra, i qui dies passa anys empeny.
 
Tal manca d'un protocol informàtic nacional, aquesta desconfiguració idiomàtica dels ordinadors públics i concertats que provoca que el català sigui invisible en milions de cerques a Google no és pas responsabilitat del director de torn, o del professor de música que passava per allà i configura ordinadors a la seva hora de guàrdia perquè té una bona competència digital; la responsabilitat és de la Generalitat perquè la famosa autonomia dels centres no pot servir per oblidar la immersió o no tenir un protocol treballat ni indicadors objectius sobre si, per exemple, s'està complint o no una estandardització idiomàtica de sistemes operatius i navegadors per tal que els webs i recursos que cerquen els alumnes apareguin en la llengua vehicular. Amb aquest assumpte, com en molts altres de sota radar, tinc la sensació d'estar volant amb un pilot automàtic que em penso que no ens porta a Ítaca.
Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2025 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid