Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Bascos clandestins a Cuixà, Montserrat i a la presó de Segòvia: fa 44 anys
Carles García Solé, sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al grup independentista FAC. Molts anys després, el 2001, va facilitar la reunió de Josep Lluís Cardo-Rovira amb dirigents d'ETA. Carles García Solé, sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al grup independentista FAC. Molts anys després, el 2001, va facilitar la reunió de Josep Lluís Cardo-Rovira amb dirigents d'ETA.

Nostàlgia o responsabilitat històrica, no ho sé.

Aquesta setmana fa quaranta-quatre anys d’un dels episodis de la meva vida, quan em trobava a la Catalunya Nord.

Amb un grup de bascos vam anar a recollir els membres d’un escamot d’ETA a les muntanyes de Sallagosa, a l’Alta Cerdanya, un dels integrants del qual havia resultat ferit greu de bala.

Jo coneixia el militant basc ferit amb el nom del "Moro." Avui, molts temps després, he parlat amb ell. És viu i manté les mateixes conviccions polítiques. I he descobert que el seu nom és Tito. Després de tants anys hem parlar per telèfon.

La ferida de bala finalment no fou tant greu. Ho he sabut ara, que per primera vegada n’hem parlat. El monjo de Sant Miquel de Cuixà que el va assistir de la ferida també es viu. Es en Jordi. I quina alegria tornar-lo a sentir, poder parlar de nou per telèfon després de tants i tants anys.

En dies com avui convé invocar moments de la nostra història, per testimoniar aquells anys terribles de la dictadura i la seva continuïtat, per constatar que és una història present.

Això ho explico perquè els lligams entre catalans i bascos ve de molt lluny, a pesar dels errors dels independentistes bascos en algun moment, errors de trist record per a nosaltres. La relació ve de lluny, també amb una de les parts de l’església catalana, més concretament amb els benedictins.

Recordo també que, a la presó de Segòvia, vaig coincidir amb Andoni Arrizabalaga (condemnat a mort el 1969) i aquest m'explicava que l’any 1968 ell i altres companys es van refugiar al Monestir de Montserrat durant molt de temps. De fet, un monjo de Montserrat, Joan, un cop cada any venia a visitar-nos a la presó de Segòvia. En Jordi de Cuixà, tal i com he apuntat, li va salvar la vida al "Moro".

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid