Tot just fa un any del primer cas de COVID a casa nostra. Feia setmanes que a la Xina confinaven ciutats de milions d’habitants, però nosaltres encara no havíem mirat cap a Orient. Ens quedava massa lluny i crèiem impossible que el virus arribés aquí, com si no visquéssim en un mon globalitzat on poguéssim viatjar d’un costat a l’altre sense gaires problemes. Bé, això si som habitants dels països privilegiats, perquè no tots tenen el passaport que ho permet, molts moren a la Mediterrània.
Ben poc sabíem del virus perquè ben poc ens vam preocupar de voler saber. És com una grip. No cal portar obligatòriament una mascareta. Els infants poden jugar als parcs. Podeu anar a treballar sense problemes. Aquest virus no entén ni de banderes ni de territoris. La llista d’afirmacions falses dels responsables polítics d’aleshores va contribuir, indubtablement, a propagar la pandèmia i a fer augmentar el nombre de morts. Un any després però, ningú ha assumit encara cap responsabilitat, ningú ha demanat perdó, ningú ha dimitit. Si de veritat volguéssim ser com Dinamarca, més d’un conseller i d’un ministre hauria de ser a casa seva, per no dir amb una causa penal oberta per negligència.
Em tornareu a dir que no és moment encara de buscar responsables, doncs ben aviat la muntanya russa encararà la pujada de la quarta onada. Ja ho farem quan tot això acabi, us diran, i quan acabi ja haurem oblidat què calia fiscalitzar. La realitat és que, a casa nostra, mai és moment per demanar responsabilitats perquè, per moltes auditories internes que s’anunciïn, mai hi ha culpables de res. Omertà.
Des del carrer, els ciutadans, veiem com les males decisions polítiques –o les decisions que volien salvar l’economia dels de sempre, caldria dir– ens han portat a tancar negocis, a malviure en la precarietat, a arribar al 40% d’atur juvenil, a haver de parar desnonaments cada dia o a anar al banc dels aliments a buscar un àpat. Tot, a cop de restricció de moviments, de drets, de llibertats, de porra. Toc de queda sense data de caducitat. Vivim en una incertesa sense final i sense solucions. I encara ens preguntem d’on surt la ràbia de les darreres mobilitzacions. És ben senzill: de la misèria, de la decepció, del cansament, de la manca d’oportunitats, de la inacció i de la repressió.
En un any hem après a aplaudir els nostres professionals sanitaris, però els governs han estat incapaços de posar a la nostra disposició els recursos de la sanitat privada, malgrat el sistema públic ha estat vàries onades a prop del col·lapse. En un any hem parlat molt de la nostra gent gran, de la generació que el virus s’emportava a palades, de la memòria viva que perdíem, i no hem estat capaços de consolidar un sistema assistencial públic que els cuidi com mereixen. En un any hem parlat de rastrejadors –els que vam contractar a Ferrovial–, de mascaretes i pantalles protectores –les que vam cosir i imprimir nosaltres mateixos– i de les EPIs que no teníem degut a les retallades en sanitat i la manca de previsió. Hem après i hem parlat, hem solucionat, hem ajudat, hem posat de la nostra part quan no s’hi arribava. Tones de solidaritat i quilòmetres de xarxes d’autoajuda per a que, malauradament, un any després, encara hi hagi qui dubta de la necessitat d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat.
Fatiga pandèmica, en diuen uns. Fatiga política, en diuen altres. En realitat, són vasos comunicants de la mateixa realitat. Un exemple entre tants: per molt que m’expliquin la lògica de la pujada de la llum en plena onada de fred, quan Endesa anuncia que multiplica per vuit els beneficis de l’any anterior i a sobre es veurà beneficiada dels fons europeus Next Generation fent veure que, ara sí, és una empresa sostenible, no ho entendré mai. Jo el que veuré és la nau de Badalona que crema perquè els que hi malviuen han hagut d’encendre un foc per escalfar-se, jo el que veuré és l’àvia de 76 anys o la família amb menors desnonades al fil del toc de queda. Alguns tenim unes ulleres diferents per tal de mirar el mon.
Mentre només fem cas als interessos dels poderosos, mentre no fiscalitzem les decisions dels polítics, mentre ens continuï semblant més violent cremar un contenidor que un desnonament, continuarem creient que la nova pandèmia que pugui venir serà també com una grip.
