Ara ja ningú se'n recorda, però el setembre de 2019 va fer fallida el tour operator britànic Thomas Cook i això, juntament amb el pas de la borrasca Gloria, a mitjan gener del 2020, va ser qualificat com un doble cop letal per al sector turístic. Especialment a Balears, on s’havia ordit bona part de la fallida de Thomas Cook (planificada després de la temporada turística de 2019, que va ser especialment positiva, amb xifres rècord de viatgers, pernoctacions i índexs d’ocupació hotelera), les grans empreses turístiques no van tardar gens ni mica a exigir ajuts (a fons perdut, naturalment) als governs d’Espanya i de les Balears, amb l’argument —o la coacció, segons com es miri— de sempre: nosaltres tenim els llocs de feina; si no accediu a les nostres exigències, els llocs de feina es destruiran. En bona part és cert, tot i que hauríem de parlar de què entenem per llocs de feina: els que genera el sector serveis són, en una part molt important, estacionals, precaris, gens especialitzats i definitivament mal pagats. Però aquest és el mercat laboral de què disposa Balears, amb una dependència del sector turístic que ha arribat a superar el 80% del PIB. Això té una relació directa amb el fet que sigui la comunitat de l’Estat espanyol amb major fracàs escolar i abandonament prematur dels estudis (preval la idea que no cal estudiar gaire per obrir-se camí, sinó cercar una feina, encara que sigui mal remunerada, i anar fent), i també la comunitat, o una de les comunitats, amb unes majors desigualtats socials: els salaris més baixos, per una banda, i per l’altra la cistella de la compra i els lloguers de vivenda més cars, coincideixen en aquestes illes.
D’aquesta manera, anàvem fent fins que va arribar el coronavirus. La caiguda de Thomas Cook va ser programada, com hem dit, i utilitzada a conveniència, però un fet com aquest era impossible de preveure per a tothom, i encara més per a un sector turístic acostumat a ser tractat com intocable i a viure al marge de les preocupacions dels mortals. No es poden culpar les companyies aèries de no haver vist a venir l’onada pandèmica, a pesar d’haver estat els seus agents transmissors més veloços i més eficaços. Ni es pot retreure a hotelers i restauradors que ni per un instant se’ls passés per la imaginació que una emergència sanitària podia arrasar les seves previsions i les seves reserves per a la primavera i l’estiu: no era imaginable que Balears deixés de ser el balneari, la discoteca, el table dance, el chill out, la platja i el punt calent per antonomàsia de la droga i la prostitució a la Mediterrània occidental. Feia molts d’anys que ho era i, de moment, no es veia el final del negoci, ans al contrari: els seus manifassers es trobaven, més que mai, a la cresta de l’onada. El diner fàcil fluïa, fins i tot en els anys de la crisi del 2008, i encara més en el trienni 2017, 2018 i 2019, quan la recuperació econòmica va permetre tres temporades turístiques vertaderament triomfals. A costa, també més que mai, de qualsevol noció de bé comú, tant des del punt de vista de la cohesió social com del respecte més bàsic pel territori i els recursos naturals. Però triomfal.
Per això les primeres reaccions davant del desastre del coronavirus van ser de negació i de ràbia. Encara confinats, vam veure milionaris alemanys amb mansions a Mallorca exigint el seu dret a venir a disfrutar-les per Setmana Santa, fins i tot encara que la població indígena estigués reclosa a casa seva. I durant l’estiu, després d’un pla pilot per començar a dur turistes el juny i que ens va regalar escenes dignes de Bienvenido, Mr. Marshall que al juliol es va veure avortat per l’evolució de la pandèmia, vam escoltar reclamacions d’ajuts directes de fins a 80.000 milions d’euros a fons perdut (enfront dels 4.000 que va posar damunt la taula el Govern de Pedro Sánchez) per part d’algun conspicu representant dels hotelers. Finalment, l’any s’ha acabat amb la fallida de tot el sistema econòmic i un pla europeu de recuperació que aportarà 140.000 milions a l’Estat espanyol: davant d’aquesta perspectiva el sector turístic segueix exigint ajuts a fons perdut, esgrimint els llocs de feina que continuen en el seu poder. La coerció, però, perd una part del seu efecte, davant de l’evidència que el turisme tal com l’havíem conegut fins ara és un fenomen que no es tornarà a produir. El món no s’ha acabat, però el model econòmic dels darrers quaranta anys a Balears, sí. Acceptem almenys aquest fet, i a partir d’aquí obrim el debat.
