Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Sergi Unanue, en un nou article de la sèrie 'Les veus de la pandèmia', parla amb Bernat Sorinas, propietari de l'emblemàtic bar Cal Manel de Manresa
‘No em fa res d’aturar l’activitat al bar, però necessitem més ajuts o haurem de tancar definitivament
25/10/2020 Hemeroteca

Passeja per la ciutat i no la reconeix. La majoria de comerços tenen obert, però, així i tot, Manresa està estranya, troba. Sembla una ciutat fantasma. Si tancant els bars volien reduir els contactes socials, ho han aconseguit. Però a ell, tot i que la seva família porta un emblemàtic bar a la carretera de Cardona, no li sembla malament que hagin hagut d’aturar l’activitat habitual. Ho entén, i fins i tot ho considera una jugada intel·ligent. Ara, no pot comprendre la manca d’informació i d’ajuts amb què s’ha trobat el sector fins ara.

Bernat Sorinas s’ajup i entra al local que l’ha vist créixer i convertir-se en adult. Darrere la persiana mig apujada no hi troba el rebombori habitual de Cal Manel un dia d’octubre. Les taules són buides, les cadires immòbils i al taulell no hi ha ningú acabant-se el cigaló. D’ençà del cap de setmana passat, com tots els bars i restaurants de Catalunya, han hagut de cessar l’activitat. Ara es limiten a preparar menjars per a endur-se durant el matí i el migdia.

A la cuina hi troba, com sempre, els seus pares. Veure que son pare sembla més animat el fa content. Quan la Generalitat va anunciar que es tornaven a tancar els bars i restaurants es va enfonsar. Tenia al record encara el confinament de tres mesos i les fortes pèrdues econòmiques que van acompanyar la primera onada. Ara han hagut de tornar a tancar i, una altra vegada, pràcticament sense ser avisats. Els va agafar completament descol·locats. En Berni, tal com l’anomena tothom, no havia vist tan malament el seu pare. Ni tan sols quan van va haver de travessar la crisi del 2008, i això que va ser dura i va costar de remuntar. En els trenta-tres anys d’història de Cal Manel no havia passat mai res com això.

Si d’una cosa s’ha adonat el fill, és que treballar té un vessant anímic i emocional que no es pot subestimar. Per als pares, i fins i tot per a ell, encara que li requi de reconèixer-ho, el fet d’anar al bar, aixecar la persiana, veure els clients habituals i treballar els fa sentir útils. Obrir els va molt bé emocionalment.


Quan arribo a Cal Manel, en Berni m’espera assegut a la barra amb un cafè a les mans. A la cafetera n’hi reposa un altre d’acabat de fer per si em ve de gust. El local és tal com me l’esperava: un bar dels de tota la vida, amb mobiliari auster i rajoles blanques. Això sí, també hi veus tocs més moderns, com ara dispensadors de cervesa artesana o la carta amb opcions vegetarianes, que evidencien la influència dels dos fills, que segurament han volgut donar entenent a la resta de la família que calia actualitzar el negoci als temps que corren.

En Berni té trenta-sis anys i es pot dir que gran part de la seva vida ha transcorregut dins aquestes quatre parets. En fa vint, quan va tenir l’edat mínima per fer-ho, va començar a ajudar els pares, que obrint Cal Manel havien materialitzat un somni. Amb el temps, ha esdevingut la seu de referència del Bàsquet Manresa. Cada dia hi passaven a dinar i sopar joves jugadors, com ara Serge Ibaka i Sergi Llull, que s’han acabat convertint en estrelles reconegudes arreu del món. En uns altres bars se celebraven els gols i s’escridassaven els fores de joc, però aquí els crits han estat sempre per les esmaixades i els taps il·legals.

Poc li va caldre a Cal Manel per convertir-se en una insígnia de la capital del Bages. Avui manté intacte el paper vertebrador de la vida obrera del barri, si bé l’ambient pot variar molt segons el dia i l’hora en què es visiti. Entre setmana, és un bar de cafès, menús i entrepans per als treballadors de la zona. El dissabte i el diumenge, l’atmosfera canvia completament i es transforma en el punt de trobada de grups d’amics, la majoria joves, que vénen a fer la cervesa i a sopar tots plegats.

Però ara estem completament sols. Asseguts en tamborets al taulell, conversem sobre bàsquet, sobre la història del bar i, és clar, sobre la pandèmia. En Berni parla a una velocitat que la majoria de gent només gasta quan recita embarbussaments, però vocalitza sense dificultats. Les síl·labes per minut s’augmenten quan tractem de temes que l’indignen, i aquests dies en té molts.

Quan va venir la primera onada de contagis i el confinament, el bar se’n va ressentir molt fortament. Com tots. Molts productes es van fer malbé, els ajuts no arribaven i ningú no els perdonava el lloguer del local, la llum i l’aigua, o la hipoteca del pis. Va ser una època que en Berni, amb una filla de deu mesos a casa, va viure amb angoixa i amb impotència. Impotència en veure com ‘el govern teòricament més progressista de la història d’Espanya no podia fer coses tan bàsiques com congelar els lloguers o la quota d’autònoms’.

A Cal Manel, tant si és enmig de la pandèmia com si no, els mesos d’estiu han estat especialment dolents, perquè, com que no tenen terrassa, la gent s’estima més anar a uns altres llocs a l’aire lliure. Normalment es preparaven tot l’any per subsistir durant aquests mesos, però enguany ha estat completament diferent. Quan finalment van poder obrir, hi entrava poca gent a fer el got. Tot i que van tenir la possibilitat d’habilitar una terrassa al tros de carrer que hi ha davant el bar, ni els va passar pel cap. ‘Només d’imaginar-me un dels meus clients fent un cafè al costat del semàfor se’m trencava el cor’, em comenta, tot jugant amb la cullereta de plàstic del cafè buit.

Històricament, a l’octubre era quan començava la temporada forta del negoci. Enguany, no semblava que hagués de ser diferent. Els clients de tota la vida tornaven després dels mesos d’estiu per recuperar la rutina de Cal Manel. Però les bones sensacions es van estroncar amb les notícies que els arribaven des de la Generalitat: s’impulsarien noves mesures que incloïen el tancament dels bars i restaurants durant quinze dies, pel cap baix. Als pares, un any abans de la jubilació i quasi sense estalvis, els va agafar ‘un atac de vertigen’, però amb l’ajut dels fills de seguida es van adaptar a la nova situació i ara reparteixen menjar per a endur-se.

‘A mi no em fa res tancar el bar. Si és la millor solució per la salut del país, tancarem el bar sense problemes’, diu en Berni amb convicció. Però no pot entendre la manca d’informació i d’ajuts que han rebut. Tot i que la Generalitat preveu que els propietaris dels locals que hagin de tancar temporalment només hagin de pagar la meitat del lloguer, per ell no n’hi ha prou. ‘És una miqueta d’oxigen, però evidentment no servirà perquè el sector pugui anar endavant. Molts bars i restaurants tenen l’activitat econòmica al 0%. Per tant, que l’única mesura sigui la rebaixa d’un 50% del lloguer és absolutament insuficient. Calen més mesures, com ara aturar el pagament de la quota d’autònoms o la suspensió total del lloguer del local, i el dels habitatges dels treballadors que hagin perdut la feina o que tinguin un ERTO.’

Sobre el tancament dels bars, creu que sovint no s’ha pogut garantir el compliment de les mesures de seguretat, perquè és impossible: ‘He vist terrasses plenes de gent i aquí mateix, a l’entrada, s’han acumulat deu persones a l’hora de pagar. Això passa i és normal que passi, per molt que fem mans i mànigues per evitar-ho. Ara, no podem mentir a la gent, com fan els senyors del gremi, perquè la gent no és ximple. La qüestió és fins a quin punt estem disposats a perdre les nostres relacions socials per culpa del virus.’

A Cal Manel no creuen que aquestes restriccions durin quinze dies i prou i es preparen per a la situació pitjor. Tot i els ajuts impulsats pel govern, si la situació no canvia aquests mesos vinents, pot ser que abaixin la persiana definitivament, després de trenta-tres anys d’activitat.

Sortim al carrer tots dos junts mig ajupits i ens acomiadem mentre ell tanca el local. Se’n va ràpidament cap a casa, on l’espera la família. Travessa el carrer i deixa enrere Cal Manel, tancat amb pany i forrellat. Manresa està estranya, troba. Sembla una ciutat fantasma.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid