Avui fa tres anys dels sagnants atemptats islamistes a Barcelona. Un dia negre per a Catalunya i per a Europa, en què uns al·lots ripollencs, empesos per un imam (que, segons sembla, era confident del CNI) varen decidir acabar amb la vida de quantes més persones possible a la Rambla de Barcelona. Amb ramificacions a Cambrils i a les Terres de l'Ebre. La neutralització dels terroristes va anar a càrrec de la policia de Catalunya, els mossos d'esquadra, l'Estat va desaparèixer un parell de dies del país i el govern català va fer de govern de república independent.
Ja vaig vaticinar, en aquells dies, que l'eficàcia i la seriositat el conseller Joaquim Forn o el cap dels mossos d'esquadra la pagarien cara. Així ha estat. Malauradament, el temps m'ha donat la raó. A les dos-centes famílies que manen a Madrid des de fa segles ningú no els passa la mà per la cara sense tastar presó o exili. Ara no poden afusellar, directament. Però la memòria és marcada en el nostre inconscient, i això fa que encara a alguns els facin por (o respecte).
Avui, tres anys després, agafa embranzida un moviment per saber la veritat. Què va passar, realment, el 17 d'agost de 2017? Eren realment les restes de l'imam, les que hi havia a Alcanar? Qui va detonar l'explosió a les terres ebrenques? Tenia l'atemptat alguna relació amb el procés d'autodeterminació de Catalunya? Per què PSOE, PP, Cs i Vox han impedit fer una comissió parlamentària per investigar-ho? Totes aquestes preguntes, i moltes més, se les fa el moviment encapçalat per Javier Martínez, pare d'en Xavi Martínez, un nen de tres anys mort a la Rambla. Diuen que preguntar no és ofendre. I convé aclarir les coses. De tota manera, n'estic ben convençut, si no s'aclareixen ara, més tard o més prompte s'acabaran aclarint. Resulta molt difícil amagar esdeveniments d'aquesta magnitud davall l'estora de la Història.A
