Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Abandonades a la seva sort

En declarar l'estat d'alarma, es van quedar moltes persones atrapades en diferents països. La  gestió oficial, no acabada encara, del retorn d’aquestes persones a l’Estat Espanyol està revelant un cop més el racisme institucional espanyol, que es desmenteix per activa i per passiva. Com sempre, aquesta vegada també hem pogut comprovar que els eslògans com “no deixarem a ningú enrere” no es refereixen a tothom, sinó a una categoria de ciutadà, només.

Famílies senceres han estat literalment abandonades per no ser espanyoles de socarrel, persones malaltes, infants, dones embarassades i gent gran, tancades i sense opció de retorn a la seva feina, a la seva vida.

Entre aquestes, gairebé deu mil persones es van quedar al Marroc. L’Estat marroquí va tancar les fronteres sense tenir en compte les persones que resideixen en altres països, que s’hi quedaven. I mentre la resta de països europeus van facilitar el retorn dels seus ciutadans I ciutadanes, en peu d’igualtat i en avions, L’Estat Espanyol va aplicar la màxima “primer els de casa”. La gran majoria de les espanyoles de socarrel van poder viatjar amb avió des de Casablanca cap a Madrid però la resta, incloent-hi les marroquines que tenen la nacionalitat espanyola, van iniciar l’odissea del patiment i de l’espera.

Milers de persones abandonades sense saber com enfrontar la nova situació. Sense saber si tindran prou diners per comprar menjar, sense saber si tindran un sostre on dormir, dones sense saber on aniran a parar i on aniran a parir, si rebran tractament en cas d’estar afectades pel covid-19. A pocs quilòmetres de casa seva a Espanya on poden anar a l'hospital, moltes persones es van veure en situació de risc pel racisme institucional espanyol.

Parlem de Driss Abu Frias, pare de dos fills menors d'edat. Ell residia a Cadis on treballava al sector agrícola per poder enviar diners a la seva dona, fills i família, que viuen al Marroc. Se'n va anar una setmana al Marroc per veure la seva família, i va succeir l’inesperat. Driss patia d'insuficiència renal aguda i seguia un tractament de diàlisi a Cadis tres vegades per setmana. Us podreu imaginar que al Marroc no hi ha molt bona sanitat, ja que per culpa de la privatització i la corrupció molt poca gent es pot permetre tractaments com la diàlisi.

Driss no va aconseguir plaça en cap dels viatges que es van efectura per avió, ni en els posteriros que es van organitzar amb vaixells. No va escatimar en sol·licituds, queixes, informes i súpliques com tothom, amb dificultats immenses d’accés a internet i de maneig de les noves teconolgies. I malgrat tot, va morir al Marroc. A Driss no el va matar la seva malaltia, Driss va morir per no ser espanyol. Perquè si en Driss es digués Diego, molt probablement encara seguiria viu, ja que Espanya hauria fet tot el possible per assegurar-se que estigués sa i estalvi. I si per alguna raó "Diego" no hagués sobreviscut, la seva mort no hauria passat tan desapercebuda com ho ha estat la d’en Dris.

 

Ara Driss ja no està amb nosaltres, la seva mare s'ha quedat sense un fill, els seus dos fills s'han quedat sense pare i la seva dona sense marit. Driss no era res més que un moro que va venir a Espanya a robar i mira, Déu se’l va endur.

 

Aquest no ha estat l'únic cas. El 29 de maig, arribava un ferri al port de Màlaga, en un dels primers viatjes (des del 20 de març) que Espanya va organitzar pel retorn progressiu (més aviat mortalment lent) de les residents marroquines a Espanya (arar ho direm així i fora ambicions igualitàries). Entre elles una dona embarassada que portava molt de temps demanant ara a l'Ambaixada, ara al Consulat espanyols al Marroc que l'ajudessin a tornar a Espanya, que era urgent, ja que li quedava poc per parir. Després de dos mesos d'espera, va aconseguir plaça la mateixa setmana prevista pel part. No va tenir més opció que parir de la manera més horrible i denigrant: Al port de Màlaga.

 

A aquesta dona, Espanya no només la va tractar com si no tingués valor, sinó que la va privar de l'oportunitat de gaudir el seu embaràs i de donar llum en un lloc segur amb els seus éssers estimats.

O la dona que anava al Marroc per una gestió puntual, deixant aquí el seu marit i el seu fill. El marit va donar positiu de corona-virus. Poc després va morir. Ni la mort del seu marit ni la desolació d’un fill que es va trobar d’un dia per l’altre sense pares li van servir a aquesta dona per tornar. Va haver d’esperar el seu torn (que no acaba de tocar).

Hi ha qui dirà que són casos excepcionals, però no és el cas. Centenars d’informes mèdics tenen col·alpsades les bústies de correu electrònic de l’ambaixada i dels consulats espanyols al Marroc, en va. Milers de missatges sense resposta i esperances esvaïdes en una Espanya per a tothom i que no deixa a ningú enrere.

A hores d’ara, encara en queden centenars de persones sense retorn, esperant una plaça. Segurament, tothom acabarà tornant, però ningú oblidarà el patiment, la humiliació i la decepció que han generat aquest tracte discriminatori, totalment evitable i inecessari.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid