L’impost de successions és un d’aquells temes que, de tant en tant, genera debats enardits i friccions polítiques. La setmana passada, sense anar més lluny, el president del PDeCat publicava un article a La Vanguardia en el qual es desmarcava dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya -institució presidida per una marca electoral del seu partit, no ho oblidem- arran d’un increment en aquest tribut. Bonvehí s’escudava, per justificar-ne l’aprovació malgrat el seu desacord, en el fet d’haver hagut de cedir de mala gana a les pretensions d’ERC i Comuns.
Més enllà de la primera línia política, alguns economistes dels anomenats liberals i algunes associacions que també fan servir aquest apel·latiu, han fet bullir l’olla criticant les maldats d’aquesta càrrega impositiva. Sorprèn l’adscripció liberal dels detractors d’aquest impost, tenint en compte que els grans ideòlegs del liberalisme, entre els quals l’insigne Adam Smith, foren crítics amb el paper dels rendistes i terratinents en el sistema econòmic. Una fiscalitat sense cap penalització sobre les grans herències només faria que fomentar la perpetuació de llinatges de terratinents i rendistes. Sobta també la filiació liberal dels hostils quan un dels recursos argumentals més emprats pels d’aquesta corda és el que fa referència a la meritocràcia: quin mèrit és el que es vol estimular en aquest cas de les herències?
Una sinistra retòrica sol rondar aquest assumpte: diuen que és un impost als morts que suposa una doble tributació perquè el finat ja va complir amb les seves obligacions. Amb aquesta falsedat, pretenen fer oblidar que no el paga pas la persona morta cosa que, en cas de ser així, seria digne d’estudi per tots els parapsicòlegs i espiritistes. L’impost el paguen els vius, és a dir, uns altres individus que reben l’herència sense haver tributat en cap moment. És més, l’argument de la doble imposició es podria fer servir per evitar qualsevol contribució, atès que tota transferència es fa entre individus que ja tributen pel seu compte: si el meu pagador ja va fer la declaració de la renda, per què l’hauria de fer jo?
És clar que Smith també va dir que “el ric ha de contribuir a la despesa pública no només en proporció als seus ingressos, sinó més” i els mateixos suposats liberals que abans esmentàvem surten a vociferar cada cop que es parla d’apujar algun tram de l’IRPF a les rendes més altes encara que això suposi rebaixar la pressió fiscal a les més baixes. Quan, arran de la mateixa reforma fiscal dels pressupostos de la Generalitat, es parlava dels trams de l’IRPF, hi havia qui plorava per la “classe mitjana apurada” referint-se a aquells que ingressen més de 90.000€ anuals, quantitat que sobrepassa de molt el que ingressen la majoria de mortals. Ara també caldria aclarir exactament de la magnitud del que tractem: el 83% de les herències a Catalunya són inferiors als 150.000€, mentre que només un 2,4% són superiors als 600.000€. Això, a la pràctica vol dir que la immensa majoria de la ciutadania pràcticament ni notarà cap afectació al respecte, mentre que una petita minoria, la més afortunada, sí que haurà de desembutxacar més del que ho havia de fer fins ara.
Com qualsevol altre tema que afecti la cosa pública, és bo que sigui sotmès a discussió, evidentment. Ara bé, cada vegada que es tracta la qüestió fiscal, és habitual que es confonguin –o, més ben dit, s’intentin fer confondre- els interessos de part amb l’interès general. Sempre és més fàcil i agraït fer pensar a la pobra anciana que li volen robar els estalvis que guarda pels seus néts que no pas defensar a cara descoberta que les fortunes s’han de poder transmetre intactes de generació en generació sense més mèrit que la sort d’haver nascut de casa bona.
