Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Conversem amb el professor titular de dret administratiu de la Universitat de València
Andrés Boix: ‘Ara per ara el govern espanyol té el dret de fer el que vulga’
10/05/2020 Hemeroteca

Andrés Boix i Palop (València, 1976) té un currículum molt extens. És professor titular de dret administratiu de la Universitat de València de fa tretze anys. També és doctor en dret i ha fet diversos estudis i recerques en universitats com ara la Sorbona de París, la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt i la Bucerius Law School d’Hamburg. El 20 d’abril proppassat ja va advertir en un vídeo per què creu ‘que tampoc no passaria res si no es prorroga l’estat d’alarma’. Demà, el congrés espanyol n’ha d’aprovar un nou allargament, però el govern Sánchez té la majoria penjant d’un fil. Els qui s’hi oposen diuen que no és el mecanisme adequat. Boix ho subscriu, i hi hem enraonat perquè ens ho argumentés.

El PSOE i Podem asseguren que sense estat d’alarma se sembrarà el caos econòmic i tornarà el sanitari.
—El dret normalment té diversos instruments per a resoldre els problemes. L’estat d’alarma potser és una manera d’aplicar un seguit de mesures, però és evident que no és l’única. Totes les mesures referides a l’activitat econòmica o la protecció dels treballadors formen part de les competències normals de qualsevol govern i es poden cobrir sense cap problema. Respecte de la qüestió sanitària, sempre que no es tracte d’establir un confinament absolut de la població, sinó de fer-lo localitzat i segons els criteris d’impacte de la pandèmia, hi ha molts instruments a la legislació ordinària, en matèria d’emergències sanitàries, que hi són justament per a això. S’hi diu que es podran establir restriccions de les llibertats individuals. Ho diuen fins i tot més clarament que l’estat d’alarma.

De fet, el confinament total de la conca d’Òdena es va fer un dia abans que es declarés l’estat d’alarma i l’única cosa que va requerir va ser una autorització judicial.
—Sí, i no només eixe. Es va confinar part de la població de Càceres i unes ciutats dormitori del voltant, i es van confinar vora quatre-cents mil habitants a Múrcia, entre altres casos. I es va fer amb la legislació ordinària en matèria d’emergències sanitàries, amb decisions de les comunitats autònomes. I aprovades per jutges de la jurisdicció contenciosa administrativa, perquè una de les coses bones que té eixa legislació és que el control de la proporcionalitat i la necessitat d’eixes decisions depenen de l’ordenament judicial.

La legislació vigent permet un desconfinament sanitari amb garanties sense haver de decretar l’estat d’alarma?
—A partir d’ara, jo crec que sense cap problema. Tenim l’exemple d’Alemanya, on no han gastat una declaració equivalent al nostre estat d’alarma, sinó que governen amb el nostre equivalent a la llei d’emergències sanitàries, i amb respecte al repartiment habitual de competències. És a dir: l’estat coordina i impulsa un marc general de les mesures, però les decisions són de cada land, amb una resposta territorialitzada. Això es pot fer perfectament. A la llei general de salut pública del 2011 hi ha uns instruments de control d’aquestes situacions per part de l’estat central molt potents i que es poden activar sense deixar de garantir la coordinació i l’acord a partir d’un marc general. Només cal canviar el xip de l’ordeno y mando i apostar per un model més descentralitzat. Fer que totes les administracions públiques treballen, cadascuna dins les seues competències constitucionals.

Les autoritats autonòmiques poden suspendre drets a redós de la llei de salut pública, sense necessitat d’intervenció del govern estatal?
—I tant. La llei sobre la declaració de l’estat d’alarma no diu enlloc que es puga suspendre cap dret, només que poden establir-s’hi limitacions. A més, el Tribunal Constitucional va estipular a la sentència 83/2016 que eixes limitacions havien de ser molt puntuals, i, en general, afectar col·lectius molt concrets. A diferència d’això, la llei orgànica de mesures d’emergència de salut pública, de l’any 86, té un article tercer molt ampli que diu explícitament ‘qualsevol mesura que siga necessària’. I per si hi ha cap dubte sobre si això pot suposar la privació de drets individuals, l’article 8.6 de la llei administrativa de jurisdicció de contenciosos diu que si eixes mesures impliquen la privació o una restricció d’un dret fonamental han de tenir aval judicial. Ho poden fer les comunitats autònomes si el jutge considera que la decisió és pertinent i proporcional.

I això, com dieu, ho abona la sentència del Tribunal Constitucional. Quins límits posa, exactament?
—La sentència deia que les mesures de restricció a la llibertat de circulació dels ciutadans que s’havien adoptat en aquell context són constitucionals perquè són puntuals, afecten col·lectius concrets i no suposen una privació total del dret sinó una limitació de fer algunes coses que permet el dret, però no totes. El que és molt dubtós és que en un estat d’alarma es puga fer un confinament general.

És a dir: no tan sols és dubtós que el confinament general només es pogués fer amb l’estat d’alarma, també és dubtós que l’estat d’alarma permeti de fer-lo.
—És que, més o menys, el que es pot fer en estat d’alarma es pot fer amb la legislació ordinària. Tret d’un confinament general i absolut, perquè això vol dir suspendre un dret per a tots, i això, encara que literalment no és escrit enlloc que no es puga fer, crec que s’ha d’entendre que s’ha anat una mica massa lluny. Això no es podria fer amb la legislació d’emergències sanitàries. I encara menys amb un estat d’alarma, perquè l’estat d’alarma no en diu res. Encara més: la llei orgànica de l’estat d’alarma, en l’apartat sobre la lluita contra pandèmies, diu que es podrà fer el que diu la legislació en matèria de prevenció de pandèmies ja existent. Hi ha una reemissió en bloc.

Aleshores, per a gestionar la pandèmia, què aporta l’estat d’alarma que no aporti la legislació en salut pública?
—Dues coses. La primera, totes les possibilitats d’activació d’un comandament únic en matèria d’ordre públic. I totes les restriccions addicionals en aquest sentit: sancionar, posar la policia a controlar-ho tot, i sempre segons el que diga el ministre d’Interior. De fet, la llei orgànica de la declaració dels estats d’alarma diu això. La segona cosa que aporta és alterar i bandejar el repartiment de competències constitucional. La legislació d’emergències sanitàries és pensada perquè el que calga fer, ho facen les administracions competents, que són les comunitats autònomes, i l’estat d’alarma ho passa tot a mans del govern de l’estat.

El Consell Interterritorial té més marge de maniobra que el que li concedeixen?
—Mentre hi haja estat d’alarma, el marge de maniobra és el que decideix el ministre de Sanitat, perquè la declaració diu que l’autoritat competent passa a ser el govern de l’estat, i el del govern ha delegat en quatre ministres, un dels quals Illa, que pot fer i desfer en qüestions sanitàries. Podria donar-los més paper o menys, però ara per ara té el dret de fer el que vulga. No convocar-los, convocar-los i no fer-los cas… el que considere.

I sense estat d’alarma?
—Hi hauria el model ordinari: la gestió i les decisions són autonòmiques, respectant les lleis vigents, que són la llei general de salut pública del 2011 i la llei del consell general del 2006, i que el govern estatal coordina el sistema, especialment quan hi ha algun problema. Eixe sistema permet recaptar tota la informació, establir línies d’actuació o de foment prioritàries, reunir tots els consellers per a acordar línies d’acció comuna… Que per altra banda són les competències normals d’un estat federal de les estructures centrals. Són idèntiques, per exemple, a les que té el Ministeri de Sanitat alemany. I que li basten per a organitzar-ho tot durant la pandèmia.

El desconfinament per províncies contravé el criteri de molts experts i de diversos governs autonòmics, entre els quals el català, el valencià i el balear. Sense estat d’alarma, el govern espanyol ho no hauria tingut tant de cara per a forçar aquest patró de desconfinament?
—És que sense l’estat d’alarma la qüestió dependria de les comunitats autònomes o del govern central a partir d’eixa coordinació, de manera que, evidentment, si les comunitats autònomes tenien un altre criteri i era un criteri més o menys comú entre elles, com ha estat el cas, evidentment s’hauria imposat eixe criteri.

A part la recentralització i l’ordre públic, quines mesures extrasanitàries s’han pogut prendre gràcies a l’estat d’alarma que no s’haurien pogut prendre amb un mecanisme no tan radical, com ara la llei de salut pública?
—Tret del confinament general, tota la resta es podia fer igualment. La compra centralitzada de material, per exemple. Quina diferència hi ha? Que amb l’estat d’alarma, tot això ho centralitzes obligatòriament, i tens capacitat de dirigir-ho tot. És com es va fer al principi. Tot i que després va ser un desastre i van rectificar, primer van dir que prohibien a les comunitats autònomes de comprar res pel seu compte i que tot havia de ser comprat per l’estat. I si algú té res li ho requisaré. Això ho permet l’estat d’alarma. Té a veure amb la recentralització, i no pas amb el fet que d’una altra manera no es puga fer.

Però a més d’això, l’estat d’alarma ha emparat que l’exèrcit faci tasques que no li corresponen, almenys habitualment.
—I tant. Tot allò que fa referència a ordre públic i militarització és arran de l’estat d’alarma. Cal dir que es pot desplegar l’exèrcit sense necessitat de recórrer a l’estat d’alarma, gastant uns títols competencials que hi ha a la llei de protecció civil i seguretat nacional del 2015, que donen al govern la potestat de desplegar l’exèrcit sempre que una altra administració el demane. Fins i tot en un cas d’emergència amb risc per a la seguretat nacional, el govern de l’estat passa a tenir competències per a fer-ho ell mateix, imposant-ho a les comunitats autònomes.

També hem vist abusos de la policia. L’estat d’alarma ha permès que passessin amb menys fiscalització?
—Sí, però això ja és un assumpte polític i sociològic, més que cap altra cosa. Evidentment, si desplegues la policia en massa perquè dónes una resposta essencialment d’ordre públic a una crisi sanitària, apoderes les forces i cossos de seguretat de l’estat i les forces armades. I això pot fer que hi haja més excessos. Però això depèn de més coses, com la voluntat que tingues de controlar-los, que ja s’ha vist que n’hi havia poca, i de la manera com tens socialitzats i educats els teus policies. S’ha vist que tenim un problema de formació dels cossos policials greu.

Una altra cosa que el govern de PSOE i Podem fan servir d’espantall són els ERTO, perquè al decret de mesures complementàries de l’àmbit laboral del 28 de març es limitava la durada màxima dels ERTO a ‘l’estat d’alarma decretat’. Si no hi ha estat d’alarma, no es podran allargar? La gent haurà de tornar a fer tots els tràmits?
—No, jo crec que no hi haurà cap problema. Els ERTO no s’han fet per l’estat d’alarma. S’han fet a partir de la competència que té l’estat per a regular qüestions de seguretat social i d’ocupació. Ho regula normativament el congrés, reglamentàriament el govern de l’estat, i ho poden fer perfectament. Si necessiten una llei, el govern pot fer un decret llei tal com fa habitualment. De fet, en fa dos o tres cada setmana. Passa que es va fer un decret llei per a posar en marxa els ERTO dient que tenien la mateixa durada de l’estat d’alarma. Va ser una decisió del govern. Si l’estat d’alarma cau, han de decidir si es prorroguen i fins quan. És una qüestió política, no hi ha cap problema jurídic.

Les mesures que s’han pres durant l’estat d’alarma s’han fet públiques de manera prou transparent?
—Més o menys s’han anat publicant al BOE, amb cert caos. El problema és que hi ha moltes coses que no eren a les mesures, que han deixat buits interpretatius i els ha anat completant l’autoritat. I com que, en aquest model d’estat d’alarma, l’autoritat han estat les forces i cossos de seguretat de l’estat, han estat els qui han omplert eixes normes i han decidit què es podia fer i què no. Això, fins a cert punt, és inevitable, però en aquest cas s’ha de criticar que hi haja hagut tanta indefinició. Els ministres responsables havien d’haver definit amb més claredat què es podia fer i què no.

Les sancions pels incompliments de les restriccions són ajustades a dret? N’hi ha de trenta mil euros. Això és proporcionat?
—Hi ha moltes dificultats amb aquestes sancions. Se n’han posades moltíssimes, vora un milió. En altres països n’han posades una cinquena part, si ho calculem per població. I, a més, aquí són molt més fortes. Al Regne Unit són 55 lliures; a França, 135 euros. Ací la franja és de 600 euros a 30.000. A més, hi ha circulars internes de la policia que diuen que la preferible és de 600, però si el ciutadà es queixa han de ser 1.500. Això té un problema evident de proporcionalitat. Sobretot si tenim en compte que les sancions són tan fortes perquè es multa per desobediència. Hi ha un gran acord entre juristes, i així ho han dit també els tribunals Constitucional i Suprem, que la desobediència no és incomplir una norma. És incomplir una norma que l’autoritat t’ha avisat personalment que incomplies, t’ha explicat què passaria si continuaves incomplint, i que aleshores tu ho faces. Eixa contumàcia és la que dóna lloc a la desobediència i provoca una sanció forta. El que no té sentit és posar-la immediatament per qualsevol incompliment. Això farà que moltes sancions siguen anul·lades, perquè fins i tot l’advocacia general de l’estat, en una circular interna, ha advertit que eixe criteri que feia servir la policia era contrari a la llei.

La responsabilitat d’haver executat l’estat d’alarma de manera tan ambigua és tan sols del govern? O també és un problema de la llei?
—Les lleis d’estat d’alarma i d’emergències sanitàries estan prou bé, i s’ha demostrat que permeten moltes coses. Les lleis que han de servir per a afrontar una emergència han de ser molt generals i flexibles, perquè no saps exactament quines necessitats hauràs de cobrir. El que passa és que les opcions que permetien les lleis, el govern ha decidit d’executar-les d’una manera determinada. La responsabilitat és del govern, i d’una majoria parlamentària molt àmplia que li ha anat prorrogant la declaració sense exigir-li res a canvi. En el cas dels partits catalans, valencians o bascos, per exemple, ni tan sols un marge més ampli de competències. O sense exigir que marcara molt millor què es podia fer i què no. O que canviara la dinàmica sancionadora. Per tant, és responsabilitat del govern i de tots els qui li han donat suport en algun moment, que pràcticament és tot l’arc parlamentari. I també és responsabilitat de la ciutadania. I de la premsa. Fins ara s’ha acceptat molt acríticament que el govern podia fer-ho tot i militaritzar-ho tot i no passava res.

Com pot ser que aquest debat no hagi emergit fins ara?
—És una prova més de com és la sociologia política espanyola, i de la facilitat que tenen els governs a Espanya per a controlar el debat públic, vehicular-lo. Estan acostumats a una societat tendencialment submisa i passiva. L’exemple d’Alemanya és molt clar. Amb unes mesures no tan fortes com les nostres i amb molts menys morts per la pandèmia, des de la primera setmana que hi ha un gran debat jurídic sobre aquests assumptes, hi ha demandes presentades davant el Tribunal Constitucional per a escatir si certes coses es poden fer o no, perquè allà ho poden fer grups de ciutadans si tenen prou signatures. Ací no ho ha plantejat ni l’oposició política. I sentències reclamant el dret de manifestació que han permès als ciutadans de protestar sense cap mena de problema. Ací, tot això, ha acabat passant amb un retard de mes i mig respecte d’Alemanya. Això dóna pistes sobre la riquesa cultural i cívica d’una societat. Nosaltres estem educats en molts anys de franquisme, i eixe valor cívic reivindicatiu de fer valdre els drets no existeix en la mateixa mesura que en altres democràcies occidentals.

Això estableix un precedent perquè d’ara endavant es puguin declarar emergències sense gaire control parlamentari ni social, i conculcar drets sense rebombori al carrer?
—El control parlamentari i social hi és. La qüestió és si es dirigeix bé o malament. Jo crec que passarà al contrari. Si ara ens ha costat dos mesos reaccionar, una altra vegada determinats excessos es controlaran millor des del principi. Un precedent dels resultats que ha donat fer les coses sense cap mena de control pot fer que ja tinguem un vaccí perquè la vegada següent ja tinguem els anticossos preparats i reaccionem més de pressa i millor.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid