Quan parlem d’economia hi ha molta gent que desconnecta, perquè els hi costa seguir els conceptes i el llenguatge que es fan servir. I és normal, perquè massa vegades els economistes parlem en un argot que només nosaltres entenem. En aquesta columna intentaré ser molt planer i entenedor (espero aconseguir-ho) i això farà que, en algun cas, potser sigui massa esquemàtic i que, sens dubte, em deixi coses, potser importants, al tinter. Demano excuses als meus col·legues.
Hi ha diferents definicions sobre què és i perquè serveix l’economia, però ara no hi entraré. Des del meu punt de vista, l’economia (les activitats econòmiques) ha de servir, sobretot, perquè la població, tota la població, tingui una vida adequada: en podríem dir economia per a la vida. Això vol dir, en primer lloc, satisfer les necessitats bàsiques i essencials de la població, de tota la població insisteixo: menjar, vestir, salut, educació, cures/serveis socials, habitatge, protecció -de la gent, de la natura, del medi ambient-, etcètera. La resta de béns i serveis, ni bàsics ni essencials segons els estàndards mitjans, es poden considerar de luxe o que responen a interessos (polítics, militars, econòmics) no relacionats directament amb la vida. Evidentment, les necessitats bàsiques i essencials mitges de la població han anat canviant al llarg de la història de la humanitat.
I en una economia monetària com la que vivim, per assegurar que la gent pugui satisfer aquestes necessitats bàsiques i essencials se’ls ha de garantir uns ingressos mínims amb els quals puguin comprar els béns i serveis necessaris. I, per tant, a la gent se li ha d’assegurar una feina/ocupació que li permeti obtenir aquests ingressos o bé l’estat els hi ha de fer arribar directament (el que s’ha anomenat la renda bàsica). D’altra banda, els béns i serveis bàsics i essencials s’han de produir per poder ser consumits. D’aquí la importància que té el treball (la capacitat/força de treball dels treballadors), tant per a la producció dels béns i serveis esmentats com per a l’obtenció dels ingressos que després permetin que la gent pugui comprar-los i consumir-los.
Però, no podem oblidar que vivim en una economia capitalista. En una economia on una minoria (els capitalistes), que posseeix el capital i els mitjans de producció (màquines, edificis, matèries primeres, etcètera), compra la força/capacitat de treball dels treballadors a canvi d’un salari i, amb tot això, produeix uns béns i serveis que, un cop els ven, li permeten recuperar tot el que havia invertit inicialment i, a més, obtenir un benefici addicional. I només invertirà i produirà si després pot vendre i aconseguir aquest benefici. És la condició necessària perquè es produeixin els béns i serveis bàsics i essencials que necessita la població, que amb els salaris que rep els comprarà. Però, en aquest punt es pot produir una contradicció que dóna lloc a les crisis i cicles recurrents que es produeixen en l’economia capitalista: el capitalista individual està interessat a pagar els salaris més baixos possibles per obtenir els beneficis més alts possibles; però si tots els capitalistes fessin el mateix, els salaris totals que rebrien els treballadors no serien suficients per comprar tots els béns i serveis produïts i, per tant, els capitalistes no podrien vendre tots els seus productes i no podrien aconseguir els beneficis que esperaven, amb la qual cosa deixarien d’invertir i de produir nous béns i serveis. Hauria arribat la crisi, que és el que passa recurrentment en el sistema capitalista.
Ara estem davant d’una crisi sanitària mundial gravíssima (i no és la primera, però si la més greu que s’ha produït en els darrers anys) que anirà acompanyada, segons totes les estimacions, d’una crisi econòmica mundial també molt important. Una situació en què es produeix una gran tensió/contradicció entre la vida de les persones (molt especialment de les classes treballadores i populars: treballadors assalariats i treballadors precaris, autònoms, professionals, petites -i algunes mitjanes- empreses) i els interessos de les elits (de l’1% dels més rics, de les grans empreses, multinacionals o no, i la gran banca). Aquests volen que l’economia continuï funcionant, perquè en un moment de crisi els que tenen capital tenen oportunitats importants de fer negoci i aconseguir grans beneficis i perquè pensen que si continua l’activitat econòmica, encara que sigui mínimament, després serà més fàcil la recuperació i tornar a aconseguir els beneficis que consideren “normals”. Al que en un moment determinat Rosa Luxemburg en va dir “socialisme o barbàrie” ara en podríem dir “vida o beneficis pel capital”.
Ens ho deia fa uns dies el periodista Rafael Poch en el seu article “El Imperio y el Capital no cierran en domingo“: “aquest és el dilema a què s’enfronten avui els que manen a Occident: o s’opta per una llarga hibernació, amb què la pandèmia es contindria però l'”economia” s’enfonsaria, o s’opta per l’actual restricció soft amb l’economia amb dificultats i una gran mortalitat. Avui dia segurament ningú sap quina de les dues opcions és la més nociva, però el que està clar és que la primera opció no pot ser considerada pels que representen políticament els interessos dels més rics, perquè el Capital tampoc tanca els diumenges”.
I això sembla, efectivament, quan llegim que els ministres d’Economia o els caps d’estat de l’euro no aconsegueixen posar-se d’acord en una resposta comuna a la crisi del coronavirus i que com a molt estan disposats a fer que els països que ho necessitin intentin aconseguir un préstec del Mecanisme d’Estabilitat Europeu (MEDE). Un préstec que no és ni automàtic ni sense condicions, sinó que pot ser acceptat o no i que, en tot cas, pot imposar al país que ho rebi, com es va fer en el seu moment amb Grècia, unes polítiques d’ajust (d’austeritat) d’obligat compliment, en matèria econòmica i fiscal. Això, en un moment en què fins i tot alguns economistes ortodoxos, no només els heterodoxos o anticapitalistes, defensen que ja no és hora que els bancs centrals comprin deute públic dels estats o que a Europa s’emeti un bo de deute europeu, sempre de forma condicionada, sinó que els bancs centrals (i particularment la FED als EUA i el BCE a la UE) actuïn realment com a prestadors d’última instància i proporcionin a l’economia tots els diners que facin falta, comprant directament (monetitzant, en l’argot econòmic) el finançament del necessari dèficit públic, o sigui, del deute públic.
Però, mentrestant, la vicepresidenta econòmica espanyola, Nadia Calviño, defensa aferrissadament no parar més l’economia i mantenir les indústries funcionant (fins i tot, les no bàsiques i essencials); una posició que té el suport de la patronal i dels sindicats majoritaris del règim que, com a molt, demanen més mesures de seguretat. És el mateix que defensen la majoria de països europeus o Trump, quan diu que creu que els EUA no es poden permetre gaires setmanes més amb les ciutats paralitzades, perquè el cost econòmic seria massa elevat i que, segons ell, “el remei no pot ser pitjor que el problema”. I hi ha postures molt pitjors, com la de Dan Patrick, vicegovernador de Texas, quan deia, de forma criminal, que: “Els avis haurien de sacrificar-se i deixar-se morir per salvar l’economia pel bé dels seus néts i no paralitzar el país”.
Com ha dit l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i una gran part dels millors experts mundials en el tema, Europa no ha après bé les lliçons que ens han donat Wuhan a la Xina, Corea o altres països asiàtics: no es tracta només del confinament estricte sinó també de fer tests a tothom, d’aïllar totalment els casos positius i crear centres de quarantena adequats.
No hi ha dubte, tornem a estar en el moment de triar entre “socialisme o barbàrie”, o adaptant-ho als nostres dies: entre “la vida de la gent o els beneficis del capital”.
