Una banal indicació de la Real Academia Española de la Lengua ha servit de termòmetre per a mesurar el grau de maduresa lingüística del país. I el resultat ha estat catastròfic: no ens sabem treure Espanya del cap. Insegurs i acomplexats, tot el dia pendents del nostre maltractador. El compte de la RAE s’ha omplert d’insults i queixes de catalans ofesos perquè recomanava una pronúncia que trobem grotesca. Com si nosaltres no diguéssim MadriT (i què si l’IEC no fa la recomanació equivalent? Tant si la fa com si no, per al parlant català no hi ha altra manera de dir-ho: és un imperatiu del sistema). O com si els d’origen xinès no diguessin Manlesa i no ens enfadem pas (només faltaria).
Però no és que no diguem Madriz, o Madrí, tal com fan a les Castelles. És que no sabem pronunciar Viterbo com els italians, ni Malmö com els suecs, ni Budapest com els hongaresos. Ni Addis Abeba ni Milwaukee ni Beijing. En comptes d’això, reproduïm una pronúncia que s’acosta tant com pot a, alerta, no pas la pronunciació nadiua sinó la nostra percepció d’aquesta pronunciació. Tendim a dir Bombai com ho hem sentit a dir als nostres conterranis (per exemple al telenotícies), no pas als indis. I què? És perfectament normal. És el que es fa a tot arreu, perquè no hi ha cap llengua que disposi dels centenars de sons que conformen el repertori fonològic humà.
Les protestes més assenyades han blasmat que, per tal de suplir la lateral palatal /ll/, impossible d’articular en posició final, la RAE aconsellés la lateral alveolar /l/, Sabadel, en comptes de la semivocal /i/, Sabadei. Aquí l’acadèmia ha demostrat poc joc de cames: podia haver proposat la primera als castellans de fora de Catalunya, com el senyor que feia la consulta, i la segona als de dintre, que hi tendeixen per influx de la pronúncia local. Altres, pocs, s’han queixat que menystingués poblacions hispanòfones que per raó del substrat existent (Llatinoamèrica, bàsicament), no s’adeqüen al paradigma del castellà de Castella. Però per fer això la RAE hauria de deixar de ser la RAE.
Són protestes enraonades, no diré que no, sempre que et col·loquis en el marc mental de la hispanofonia; que els compris el relat, per dir-ho a la manera d’ara. Perquè, ben mirat, què n’hem de fer, nosaltres, de la manera com els veïns pronunciïn Sabadell, Manacor o Tavernes de la Valldigna? Dedueixo, pel que he llegit, que ens sap greu que sabadellencs no catalanoparlants no pronunciïn com cal el nom de la pròpia vila; per això m’he afanyat a comprovar-ho en boca d’un dels seus fills més il·lustres. No ho sé, fa de mal dir. Malgrat tot, al meu entendre, allò a què hauríem d’aspirar és que els castellanoialtresllengüesparlants diguin Sabadell a la catalana perquè finalment s’apropiïn la llengua i la facin seva. Què hi guanyo, jo, que incorporin la palatal de Sabadell, la neutra de Terrassa i la fricativa de Xixona si això no els serveix per incorporar-se a la comunitat lingüística autòctona?
‘És una qüestió de respecte i d’educació’, ‘no s’hi esforcen gens’, ‘amb una mica de ganes…’, han estat, tanmateix, els planys més freqüents. I després ja vénen el que no són planys. És obvi que l’esforç ajuda a fer les coses més ben fetes i que sempre és millor respectar els altres que no pas esclafar-los, com efectivament té per costum l’aporellisme manxec. Però ni el sacrifici ni el respecte ho són tot. Hi ha més factors: la capacitat personal, l’entorn cultural, la tradició… Encara que la RAE prescrivís la pronúncia amb diftong decreixent /ei/, si un senyor d’Almendralejo veu un mapa del temps a la tele i hi surt Sabadell i ho comenta amb la parròquia, allò que dirà sonarà més aviat com Sabadel o Sabadé, depèn. Però mai Sabadei, perquè és una realització a què el seu bagatge lingüístic i cultural no el portarà mai. S’hi posin com s’hi posin els sabadellencs. De la mateixa manera, insisteixo, que jo diré, per exemple, Estutgart, tant si als de Baden-Württemberg els fa riure com si els fa cagar (ja sé que vosaltres sou molt savis i molt viatjats i pronuncieu /xtutgaet/, però em refereixo al comú del poble). És clar que un parlant amb un mínim de sensibilitat s’hi pot esforçar, i també sembla evident que és una actitud més pròpia de parlants de llengües que pateixen, com la nostra, que no pas dels de les que fan patir. Però, així i tot, qui de nosaltres s’esforça per articular sons més difícils, com els guturals de la llengua amaziga o els sibilants de les eslaves? I els qui ho fan, se’n surten?
Esteu demanant la lluna en un cove. A més de les limitacions diguem fisiològiques, hi ha les culturals. La castellana, com l’anglesa, com la russa, com la xinesa, és una cultura expansiva, amb vocació hegemònica: ells exporten, no importen. Per a les cultures d’aquesta mena, hereves d’antics imperis colonials, l’esforç per incorporar elements aliens no és cap valor positiu. Van xafar un continent sencer, van fer un aporellos colossal amb milions d’indígenes, i ni tan sols han acceptat demanar perdó, que ja no us en recordeu? Al nostre parar l’altra galta hi respondran sempre clavant-nos la segona plantofada. I la tercera, i tantes com convinguin.
La vam parar, per exemple, quan ens vam deixar enredar per incorporar al nostre sistema sons impropis per poder dir Zamora o Bujaraloz com si fóssim d’allà. I la vam tornar a parar quan ens vam empassar la síndrome de la Mary Santpere: avergonyir-nos de dir-los tal com ens pertocaria (SiudaT Real, Càsseres, Sevilla amb A i E neutres…). Només cal que diguis Albassete en públic perquè se’t llancin a sobre els teus mateixos compatriotes a tractar-te de pagerol, de provincià ridícul… El símptoma més transparent de la síndrome de l’esclau: l’autorepressió. Ser el botxí d’un mateix. Que potser els espanyols s’avergonyeixen de dir Yackson, els francesos Agmaní o els ianquis Pèuis?
Molta unilateralitat, molt de tirem pel dret, i després mira, enfadats perquè no ens estimen i no ens respecten. Perquè el maltractador no ens vol bé. Si tu estàs segura de tu mateixa, del que vals (que el teu idioma és tan bo com qualsevol altre), el que fas amb el maltractador és engegar-lo a pastar, no implorar-li que t’estimi. Voleu fer un primer pas per empoderar-vos lingüísticament? Desapodereu-vos de la RAE.
