La trobada entre presidents a Palau ha passat sense pena ni glòria, com un mer tràmit. Ha estat discreta, sense gaire soroll, tant poc que, per no haver-hi, no hi ha hagut ni crida a la mobilització massiva, com sí hi va haver durant aquell consell de ministres a la llotja de mar que ens va regalar un nou nom, imposat, per l’aeroport. Al meu entendre, calia sortir al carrer, era necessari, ni que fos per dir: ei, som aquí, venim de l’1 d’octubre, i no acceptarem ni jocs de mans trilers ni taules que s’eternitzen per no dur enlloc més que al punt inicial, el del desencontre i l’absència de diàleg sincer. I és que, a porta tancada i sense un mediador internacional que certifiqui que les declaracions de bona voluntat es materialitzen en alguna cosa, és la nostra obligació ser escèptics, que la retòrica política ja ens la coneixem.
Sembla que ens felicitem, cofois, de la suposada victòria d’obrir aquesta via negociadora, quan això és més aviat l’evidència que hem acceptat, com a poble, que, per ara, renunciem a la independència, i que ens limitem a demandes autonomistes i a l’amnistia dels presos polítics. Sembla que, com a molt, es parlarà d’això, i no immediatament, no, sinó que ja ens avancen, a banda i banda de la taula, que això anirà per llarg. Hem trigat dos anys en poder seure amb els del 155, perquè ells mai han volgut, tot per a que ens diguin que la nostra gran victòria és el reconeixement mutu i la voluntat d’avançar. I no, la nostra gran victòria es diu 1 d’octubre. Inici i final de tota negociació.
Si la independència és la proposta de màxims, el referèndum d’autodeterminació és la proposta de mínims. Si la llibertat immediata dels presos i preses polítics i l’arxivament dels centenars de causes judicials obertes contra independentistes és allò que voldríem, l’amnistia és el mínim gest per començar a parlar, per demostrar que sí, que hi ha voluntat d’arribar a algun punt d’acord. I sembla que no, que d’això no se’n parlarà gaire.
El problema de tot plegat és que ara volen dialogar sabent que la posició de força la tenen ells. A la casa independentista no hi ha estratègia compartida, sinó lluites partidistes per l’hegemonia amb la vista posada en unes eleccions ja anunciades i que signifiquen poc més que la constatació del fracàs del Govern de la restitució per la constitució dels darrers dos anys. Sumem-hi el coma induït de la mobilització popular massiva i la perillosa deriva d’una ANC que, de tant crítica amb els partits, està fent partidisme en lloc de teixir unitat popular, bastir estratègies compartides i tirar del carro per fer avançar als polítics mandrosament asseguts en cadires autonomistes i nostàlgics d’aquell peix al cove amb el que vivíem ben tranquils.
Oportunitats pel diàleg, totes. Ara bé, esperança poca, memòria històrica molta i contradiccions les justes, que no caldria fer el ridícul amb allò de menjar-nos gripaus i a sobre dir equidistantment que estan molt bons. Aquí no hi pot haver ni monarquia republicana ni autonomia autodeterminista, perquè, ja em perdonareu però, a missa i repicant, ho diu la dita popular, no s’hi pot estar.
Per tot això cal un pla B. Per responsabilitat, per lleialtat, per transparència, per honestedat, per continuar si fracassem un cop més, per no enganyar més a la gent, pels que ja no hi són i pels que hi seran, pels represaliats i represaliades, pels ulls perduts amb pilotes de goma, pels encara detinguts per protestar, per no regalar la victòria per incompareixença i deixadesa de funcions. Cal un pla B, per dignitat republicana. Mentre dialoguem amb ells, fem-ho també entre nosaltres, perquè quan ja no tinguem res més a dir-los-hi, caldrà tornar irremeiablement a vies que avui semblen aparcades, i aquestes són el nostre únic pla B.
