Aprendre de Jesús Gil

Aquesta setmana, Podemos va cometre la seva primera gran errada en aquesta legislatura, votant al Congrés dels Diputats (a instàncies d'EH Bildu) en contra de fer pública la fulla de serveis del policia franquista Antonio González Pacheco, àlies "Billy el Niño". Aquest torturador, recordem, que encara avui gaudeix de fins a quatre medalles d'honor que li aporten un augment del 50% de la seva pensió vitalícia. Els lletrats havien alertat que fer públics aquests documents podrien incomplir la Llei de Protecció de Dades. Coses de l'"efecte Streisand": el full de serveis del torturador franquista ja corre per xarxes. En aquests documents, secrets fins avui, es pot comprovar com l'estat espanyol va premiar amb reconeixements i diners en metàl·lic la detenció d'estudiants comunistes. Allò que no s'han atrevit a enfrontar els i les representants d'Unides Podem, ho ha fet un mitjà de comunicació com eldiario.es.

El partit de Pablo Iglesias ha rectificat, ha demanat disculpes i votarà a favor quan la mesura torni a la cambra. S'ha de reconèixer la valentia, en uns temps on pocs partits polítics reconeixen errors obertament i on la pràctica habitual és la fugida endavant. Però el que més m'ha cridat l'atenció ha estat la justificació de l'error. Segons ha dit el diputat Gerardo Pisarello d'En Comú Podem, l'error ha estat "equivocar-se a prioritzar dubtes jurídics reals sobre les vies adequades per demanar informació sobre algú com Billy El Niño".

I aquest, crec, és el problema general de l'esquerra (i no només de Podem i els Comuns) quan es troba governant o prenent decisions a les institucions: que prioritza la legalitat a la justícia. M'explico: la campanya de la dreta (i el PSOE) contra l'esquerra quan pren posicions de poder és tan bèstia que, aquesta, arriba sempre acomplexada i vol demostrar que és l'alumne més aplicat de la classe. Ho hem vist (i jo, personalment, en primera línia) durant l'experiència municipalista dels "ajuntaments del canvi": volíem aplicar el nostre programa trobant escletxes en l'arquitectura jurídica, però mai aprofundint aquesta escletxa o, directament, confrontant-la. I a vegades aquesta lògica se't menja, et mimetitzes amb la idea dretana que la "legalitat és neutral" i acabes fent el ridícul i actuant en contra del què penses, com ha passat aquesta setmana amb Podemos al Congrés.

Aquest estiu vaig poder veure la minisèrie documental sobre la vida i caiguda de Jesús Gil, El pionero (HBO). Al primer capítol s'explica com Gil va obrar el "miracle" a l'ajuntament de Marbella, i va aplicar el seu particular model de ciutat (turisme i especulació immobiliària) amb celeritat i sense gaires entrebancs. El truc l'explica molt clar al documental el que va ser llavors el seu advocat de capçalera, José Luis Sierra: "tu preocupa't que sigui just, jo procuraré que sigui legal".

Poso l'exemple de Jesús Gil òbviament com a clara provocació. Però d'exemples de dissidència institucional per aconseguir fites socials o democràtiques n'hi ha molts. I, sobretot, si la dissidència és la pràctica habitual dels moviments socials (d'on provenen molts líders dels partits d'esquerres emergents), perquè aquesta és impracticable un cop arribem a les institucions?

Val més que a l'esquerra del govern de Sánchez els preocupi més la justícia que la legalitat. Jesús Gil va poder governar molts anys seguint el seu particular sentit de justícia (enriquir-se particularment). La recepta bé podria servir per enriquir les classes populars d'un estat. No?