La Transició espanyola es va fer, segons expliquen els seus apologetes recorrent al recurs impossible d’anar de la llei a la llei, passant per la llei, segons va teoritzar Torcuato Fernández Miranda, i es va materialitzar en la Ley para la reforma política amb la qual les mateixes Corts franquistes van votar autoliquidar-se. Inspirats en aquesta mena de miracle teleològic, els dirigents independentistes van intentar anar de l’autonomia a la independència d’una manera legal i ordenada.
La base d’aquesta idea era lògica. L’autogovern era la conseqüència lògica de la lluita per la pervivència nacional de Catalunya al llarg dels segles i el fruit dels afanys del moviment catalanista, però, alhora, la política centralista del Govern central i la manca d’avenços havien posat al descobert els seus límits. Tot plegat havia produït la mutació independentisme del catalanisme i, per tant, el salt de les estructures d’autogovern regides per una llei orgànica estatal com és l’Estatut a les d’un Estat homologable a qualsevol Estat independent del món era un trànsit amb fonament legal.
Els fets d’octubre de 2017 van demostrar que aquest pas sobre el paper tan lògic tenia falles i ara mateix ens trobem amb un autogovern disminuït que descarnadament se’ns apareix no com el trampolí cap a l’Estat propi sinó, justament, com el fre més evident per aquest anhel. Amb la sentència vergonyosa del Tribunal Suprem que ha condemnat a altes penes de presó els dirigents polítics i socials independentistes, ho veiem amb dos casos clars que donen l’abast del drama que suposa gaudir legalment d’aquest autogovern enverinat.
L’un és òbviament la competència en matèria de presons que ostenta la Generalitat de Catalunya i que, per contra, no ha estat mai transferida al País Basc fins ara que, liquidada ETA, els bascos juguen com ningú al joc del peix —a la biscaïna— al cove. D’aquesta manera, ens trobem que Junqueras, Forn, Rull, Turull, Forcadell, Bassa, Romeva, Sànchez i Cuixart estan empresonats en establiments penitenciaris que depenen del Govern català, format per partits independentistes que alguns d’ells lideren. Un Govern català que òbviament no es pot plantejar de cap de les maneres d’obrir la porta i deixar-los marxar a casa, així com així. De fet, els possibles beneficis penitenciaris que se’ls pugui atorgar ja seran vigilats amb lupa per jutges i fiscals, no fos cas que a la Generalitat se li acudís fer com amb Urdangarin, per dir un nom a l’atzar.
Però si hi ha aquests dies una competència realment enverinada, no és altra que els Mossos d’Esquadra, és a dir, la policia integral de Catalunya. Nascuts com a policia democràtica i pròxima al ciutadà, a través del pacte i la negociació i transferència de competències la Generalitat va aconseguir tenir un cos policial amb tots els ets i uts. És a dir, encarregat de totes les competències excepte de les especialment atribuïdes als Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat —ports, aeroports, fronteres, DNI, etc.
Pensats per la pau social i no pel conflicte, i després que la gestió policial de l’-O estigui en mans dels tribunals, que poden condemnar l’anterior cap de la policia Josep Lluís Trapero a les mateixes penes que els líders independentistes, les unitats antiavalots dels Mossos tornen a ser aquests dies a l’ull de l’huracà per la violència desfermada i l’ús de tècniques i mètodes censurats i censurables. Es pot argumentar que només compleixen amb les competències atorgades i, fins i tot, que defensen aquestes competències contra els intents gens dissimulats de l’Estat de laminar aquest migrat autogovern a través de la implantació de nou de Policia Nacional i Guàrdia Civil, via llei de Seguretat Nacional —del 155 o de l’estat d’excepció, directament—, però, realment cal comportar-se exactament igual que aquests cossos? M’agradaria equivocar-me però avui la imatge del cos de Mossos d’Esquadra no pot ser més nefasta per a bona part de la ciutadania d’aquest país. La mateixa que entre el 17-A i l’1-O els va sentir a prop.
La prova més amarga de fins a quin punt l’autonomia només ha estat un fre o una cotilla, que és pot ajustar més i més, la trobem també aquests dies als carrers. Si després del cas Esther Quintana el Parlament de Catalunya va reflexionar sobre els nous usos en seguretat ciutadania i en contenció de les masses en situacions de tensió i protesta, vetant les pilotes de goma pel perill que comportaven, aquests dies hem vist que els ulls dels manifestants tornen a estar en perill perquè la Policia Nacional quan actua a Catalunya no es dona per al·ludida. L’autonomia que els anomenats constitucionalistes tant defensen, com els contenidors, també ha cremat a la plaça Urquinaona.
