Tothom n’és plenament conscient a la nostra part del món: els kurds han estat la punta de llança davant la barbàrie de l’Estat Islàmic. Han fet costat a les forces occidentals, han afrontat combats i crisis humanitàries, s’hi han deixat la pell. I encara han tengut temps per dur endavant experiments socials tan valuosos com el de la comunitat femenina de Rojava. En moltíssims aspectes, els kurds han estat exemple d’abnegació, de sacrifici, de lluita i de generositat. I ara, quan més els necessitaven, el president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump, ha decidit deixar-los a la intempèrie. Fa uns dies, vàrem sentir, no sense un punt d’estupor, que les forces americanes abandonaven la coalició que es trobava al Kurdistan sota sobirania siriana. Una catàstrofe!
Els plans de Turquia per als kurds (en general) i per als kurds sirians (en particular) són sobradament coneguts. El president R. T. Erdogan els considera un grup nacional a eliminar. Formalment, dins Turquia, ni tan sols existeixen. I a l’exterior (entengui’s, a l’Iraq, a l’Iran o a Síria), són, senzillament, considerats com a “terroristes”. En la terminologia oficial turca, evidentment, terrorista ho és tot aquell que s’enfronta a Turquia tal i com l’entenen els de l’AKP, utilitzi o no utilitzi la violència, la faci servir o no la faci servir contra Turquia.
El Kurdistan, com ja hem apuntat, es troba dividit entre diferents estats. Només a l’Iraq gaudeix d’un grau elevat de llibertat política (a causa de l’exclusió aèria per damunt del paral·lel que el separa de la resta d’Iraq): té una assemblea parlamentària autònoma i un govern propi, que, al llarg d’aquestes últimes dècades, ha aconseguit uns estàndards considerables de pau i d’estabilitat, només alterats per alguna ràzzia turca en territori del Kurdistan Meridional.
A la resta dels territoris, els kurds es troben subjugats per potències alienes, però pertot arreu assumeixen responsabilitats col·lectives d’altíssim nivell. A Turquia, l’HDP, liderada per Shalahattin Demirtas, avui reclòs en una presó turca (després d’haver obtingut més de seixanta diputats a la Gran Assemblea Turca, el parlament de Turquia), constitueix el far més potent d’esperança per a una futura Turquia democràtica. A l’Iran presenten un enclavament que és un bassal de civilització iazidita dins l’imperi xiïta. Allí hi ha Màlia, l’única part de la nació kurda que ha estat independent (durant un període ben curt) en els darrers segles.
I el Kurdistan sirià, ara mateix, quan escric aquestes línies, és atacat per Turquia, que ha aprofitat la marxa dels americans per posar sobre el terreny la seua maquinària de guerra. Europa no hi pot fer res, perquè, com s’està demostrant últimament, Europa no és res. I, des del meu modest punt de vista, l’última esperança que els queda als kurds és que prosperi l’aliança entre demòcrates i republicans, a Amèrica mateix, per descavalcar Donald Trump del cavall boig al qual ha pujat i amb el qual cavalca sense rumb.
Com a europeu, em queda el neguit de pensar com podem estar tranquils davant els bombardejos a les dones de Rojava, als peixmergues (molts dones) que s’han jugat la vida (i en milers i milers de casos l’han perduda) per treure’ns d’enmig la bogeria d’Estat islàmic, als únics que han protegit els cristians (encara que molt majoritàriament siguin musulmans) en aquella part del món. Com podem no reaccionar amb tota la nostra indignació davant la traïció feta a un dels pobles més valents, generosos i honestos del Planeta?
