No hi ha res més semblant a un govern del PP, que un govern del PSOE. Si Josep Pla fos entre nosaltres, potser s’hauria esmenat ell mateix i tot per actualitzar-se. La tesi planiana l’hem poguda corroborar darrerament arran de les notícies que ens ofereixen cada dia els teletips espanyols: els somnis humits del govern de Sánchez d’aplicar un nou 155 a Catalunya o, el que encara ha estat més ridícul, la polèmica a propòsit de la unitat de la llengua, provocada per l’Advocacia de l’Estat, també a mans de Sánchez.
Segons aquesta Advocacia tan trempada, la Generalitat Valenciana no pot adreçar-se en català a la Generalitat catalana ni al Govern de les Illes Balears, sinó que ho ha de fer en castellà perquè, segons ells, la llei del procediment administratiu comú només permet que no es tradueixi al castellà una comunicació entre dues autonomies si comparteixen una llengua cooficial, una circumstància que l’Advocacia nega que passi entre el País Valencià, Catalunya i les Illes, atès que el nom que rep la llengua als estatuts d’autonomia és diferent: a les Illes i Catalunya, s’anomena català; al País Valencià, valencià. Ergo, són llengües diferents.
No importa l’existència de la sentència del Tribunal Constitucional 75/1997 de 21 d’abril sobre els Estatuts de la Universitat de València, que estableix l'equivalència entre valencià i català. No importa la sentència del mateix Tribunal Superior de Justícia valencià, que va anul·lar una ordre de la Generalitat Valenciana que no acceptava el títol de Filologia catalana com a prova suficient del coneixement de la llengua valenciana. Tot i que diverses instàncies judicials reconeguin que la llengua coneguda internacionalment i científica amb el nom de “llengua catalana”, al País Valencià rebi el nom de “llengua valenciana”; els lletrats del govern espanyol rebutgen l'aplicació en aquest punt d’aquestes sentències perquè, segons ells, són pronunciaments que "no sobrepassa el perímetre de l'autonomia universitària" i afirma que la resolució es va produir "amb una finalitat exclusivament acadèmica" i per a "la docència i la investigació" i en cap cas s'ha resolt "en l'àmbit legislatiu".
Que una mateixa llengua rebi denominacions diferents -populars o fins i tot legals- és un fet relativament habitual. D’exemples de denominacions diferents per referir-se a una mateixa llengua en trobem per tot arreu. Sovint, quan es vol parlar d’aquest fenomen, es cita com a exemple paradigmàtic el del “neerlandès”, que històricament ha també rebut el nom de flamenc a la Regió de Flandes, a Bèlgica, essent conscients de tota la complexitat que arrossega el cas flamenc. Un altre cas és el mateix castellà. Si seguim la lògica d’aquests homes de llei tan il·lustrats, haurem d’entendre que Espanya i Colòmbia, que en les respectives constitucions s’hi diu que el castellà n’és la llengua oficial, deuen poder comunicar-se entre ells en la llengua de Quevedo. En canvi, imagino que cada cop que aquests dos països volen comunicar-se amb la República de Panamà, ho deuen haver de fer en anglès –potser en esperanto–, atès que l’article 7 de la constitució d’aquest país diu que l’espanyol és la llengua oficial de la República, i no pas el castellà.
Finalment, un altre cas exemplar que ens toca encara més de prop és el de l’aranès. Penso, de fet, que la solució occitana adoptada a Catalunya podria servir d’inspiració per solucionar el problema jurídic del català a l’estat espanyol. L’article 6 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 estableix que “la llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i oficial a Catalunya”. D’acord amb aquest article, el 2010 el Parlament català va aprovar la Llei de l'occità, aranès a l'Aran. El títol de la llei perpetua l’equivalència jurídica instaurada en l’article 6 de l’Estatut entre els termes “aranès” i “occità”. És a dir, el nom “Llei de l'occità, aranès a l'aran” significa que la llei pretén regular els drets i deures dels parlants d’una llengua que científicament es coneix a tot el món amb el nom d’occità, per bé que a l’Aran es coneix amb el nom d’aranès.
Val a dir que aprovar aquesta llei no va ser fàcil. En totes les llengües incòmodes i perilloses per al poder, sempre hi trobem els qui les voldrien fer com més petites millor, fins a fer-les desaparèixer. Cal recordar els debats que es van originar durant el tràmit parlamentari a propòsit de la seva denominació. Entre les diverses propostes, les que més es van discutir foren les següents: anomenar-la “llei de l’occità”, anomenar-la “llei de l’aranès”, “llei de la llengua pròpia de l’Aran”,… Darrere d’aquest debat hi havia dos posicionaments enfrontats. D'una banda, aquells que consideraven la varietat aranesa com la referència única, i, doncs, defensaven el "dret" del poble aranès de parlar, escriure i considerar-se de la manera que "ells" (sic) volguessin, sense tenir en compte cap mena d'entitat lingüística i cultural d'àmbit superior, ja fos el gascó i Gascunya o l'occità estàndard i Occitània. De l’altra, hi havia aquells que potenciaven una referència més àmplia, considerant tot el territori lingüístic occità, amb la voluntat de no tancar l'Aran per tal de no condemnar-la a l'aïllament cultural i lingüístic. Finalment, amb l’ajut inestimable d’un bon diccionari de sinònims i antònims, es va aconseguir d’acostar les dues visions oposades i avui podem definir el text com la llei que oficialitza la llengua occitana a Catalunya i protegeix, amb especial atenció, la varietat aranesa.
Debats a banda, doncs, tant l’Estatut català com la llei de l’occità són la prova fefaent que un text legislatiu pot reconèixer dues denominacions diferents que designen exactament la mateixa llengua. En aquest sentit, una possible solució que no hauria de generar cap mena de suspicàcia a cap sector que teòricament vetlli per la protecció de la nostra llengua, podria ser d’estudiar que els quatre Parlaments autonòmics espanyols on s’hi parla català aprovessin una mateixa iniciativa o reforma legislativa amb un redactat idèntic que digués quelcom com ara això: “El català, també conegut popularment amb els noms de valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterer, alguerès..., és la llengua pròpia de…”. Perquè al capdavall, a mi m’és igual com anomenin la llengua, mentre tothom tingui clar que xerrem el mateix i la xerri. Perquè al capdavall, el que de debò importa és que els ministeris del senyor Sánchez, com el de Cultura, aturin aquesta bogeria d’oferir el web en dues versions diferents: català i valencià. Quants diners de més costa cada dia això al ciutadà, senyor Sánchez?
