Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Malaltes de la normativitat
09/09/2019 Hemeroteca

Cada volta que arriba l’estiu tindre cossos dissidents no normatius és una forma de resistència. Platja. Muntanya. Mirades. Judicis. Inseguretats. Autoboicots. Culpa. Vergonya. El fet de presentar-nos en societat i moure’ns pel món és una forma de valentia, perquè no som benvingudes. Ni tan sols els ritmes ni les realitats que construïm des dels màrgens són inclusives amb els nostres cossos. De fet, sovint caiem en el parany de les crítiques quotidianes i opinions no demanades sobre l’aparença de les altres dins els moviments socials, i també dels feminismes.

El tema de “les diversitats” està molt de moda. Teòricament totes estem contra les normativitats socialment imposades. Tanmateix, a voltes, algunes companyes heteronormatives o primes parlen de cossos diversos i fins i tot manifesten que estan gordes com una cosa negativa. Entenc que les diversitats caldrien gestionar-se des de les diversitats, no des de les normativitats; és com quan les dones blanques, molt feministes i anticapitalistes, parlem d’allò que necessiten o deixen de necessitar companyes negres, o de com gestionar la inclusivitat de les companyes migrades sense les migrades mateixes. La paraula “gorda” s’ompli de connotacions negatives en usar-la com un insult o en fer comentaris feridors als cossos no prims com: “em cau gorda” quan alguna persona ens cau malament o “estic fent el gordi” quan mengen aliments no diet. Què ens passa que, en compte de qüestionar-la, defensem i bastim la normativitat conscientment i inconscient? Fem mal a tants cossos dissidents, companyes, amigues, plenes de vacil·lacions socialment construïdes amb l’objectiu d’odiar-se a elles mateixes. Ser l’alteritat. Ser un cos farcit d’acudits, burles, monstres i debilitats. Sentir-se a soles entre tanta gent. No estimar-se perquè ningú ens estima, quan és just a la inversa. Tancar els ulls per fer-se invisibles i que cap grup de xavals ens insulte. No poder seure en segons quines cadires. Tindre converses sobre la roba que solament us podeu posar una minoria o sobre com altres persones engreixen o aprimen. Patrons de vides on no cabem totes.

Que el capitalisme ens objectiva fent-nos propòsit de consum i mercantilitza les vides segons uns canons de bellesa, no és cap secret. Que ens ven que si fórem persones més magres, seríem més felices, tampoc. Que si no estem dins dels paràmetres del mercat, no som consumibles, no tindrem èxit i acabarem envellint a soles ens ho adverteix prompte. Més pervers encara, el capitalisme s’autoreinventa constantment tot fagocitant les lluites socials. Ja ho ha fet amb els feminismes i l’ecologisme, ara mamprén el negoci del “positivisme corporal” que encareix el preu de les peces de roba de “talles grans” com si es tractés d’un Impost Vital Afegit, o el dels productes bio i light que equiparen primesa-salut. Gordofòbia és veure persones grosses o amb cossos dissidents i pensar que estan malaltes, que no mengen saludable o que no fan esport. Quan posem la mirada sobre cossos prims, no ho pensem. Però la grandària o petitesa dels cossos no és un indicador inequívoc de salut: hi ha molts cossos no normatius que estem més sanes que molts cossos normatius. Caure en aquest paradigma, és gordofòbia. Evidentment, la salut és un estat a defensar, però va més enllà del que és únicament estètic, de comprometre’s amb l’extrema primesa. Hem d’aprofundir sobre aquest concepte de salut mental, emocional, social… i despatologitzar els cossos grossos. És urgent, perquè l’ensinistrament és quotidià.

Més encara, la gordofòbia té gènere. Dins del sistema binari, a priori, els homes grossos segur que són graciosos i bones persones. Per contra, les dones grosses estan soles i no follaran mai. El patriarcat i la gordofòbia són formes d’opressió interconnectades que es retroalimenten de manera excepcional. A les dones “no-normatives” ens eduquen perquè ens deixem la pell, i a vegades la vida, per entrar en la normativitat, plena d’insalubritat. Inclús arribem a convertir-nos en policies entre nosaltres mateixes: repressores del pes i l’aparença. És terrible que dones suposadament apoderades acaben esclafant altres dones. Cal més senzillesa en les vivències i sensacions, i menys competis encobertes entre les veïnes per ser la millor objecte de consum.

Enguany som moltes les que hem guanyat xicotetes batalles en anar a la platja, amb coratge, mostrant-nos a pit descobert, plenes de vulnerabilitats, des dels cossos grossos, sense sentir-nos malament. O sí. Maleïda superestructura que ens afebleix en comparar-nos amb la canònica dona esquàlida! És ben complicat mantenir-se al marge si no tenim models que mostren les nostres realitats; ens trobem òrfenes sense referents on emmirallar-nos en gairebé cap àmbit i facilitar així el fet de construir-nos plenes, fora de la norma i l’estigma. No sé si ens cal llegir més a la Rolnik envers la descolonització del desig i la politització del malestar, o bé “liar-la gross”, acuerpar-nos des de la diversitat de cossos i treballar-nos que allò feminista no treu allò gordofòbic, ni ens allibera d’ensopegar amb cadascuna de les violències derivades.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid