S’acosta el setembre i, com sempre i més que mai, els altaveus esperen. L’Estat, tots els seus aparells, utilitzen la repressió per escapçar qualsevol resposta no desitjada. Fa temps que estan entrenant-se i contaminant poders. Meritxell Batet i Manuel Cruz, des de la Presidència del Congrés i el Senat, ja varen complir l’innecessari ritu de suspendre quatre diputats i un senador perquè l’obediència cotitza a la borsa política. La desobediència pacífica, en canvi, sols té, en moments puntuals, ressò internacional obviat pel consignisme del gran nacionalisme espanyol.
L’ 1-O segueix sent una fita determinant de la història recent, i un desafiament que encara no s’ha entès a l’Estat. Ni pels partits de dretes (inclosos tots els del 155) ni per bona part dels que es reclamen de les esquerres. El seu poder d’atracció va molt enllà de partits o similars: és la força de la consciència de més de 2 milions de persones que s’imposa a la interpretació esbiaixada de les lleis establertes. L’error de la repressió a les escoles el Primer d’Octubre ha començat a passar factura als més incívics, però encara queda molt per pagar. Quan llegiu aquest text Carme Forcadell farà 500 nits que és a la presó i Jordi Sánchez i Jordi Cuixart gairebé farà dos anys que hi són, que és el límit desmesurat de la presó preventiva. I tot i la repressió i la dura sentència que s’espera, encara ara van caient del seu cavall de prejudicis alguns que s’orientaven per cartes de navegació caducades, i troben el seu lloc en els cercles concèntrics de la gran deflagració d’octubre. D’altres, en canvi, també en lluita franca contra els poders establerts, segueixen sense reconèixer que els vells taulers constitucionals del 78 estan volant pels aires... I que no han estat ells qui els han donat la darrera guitza.
Ja no valen les coartades que obren muralles entre el que es considera nacional i el que es vol social i cultural. Mentre per dalt es poden dictar polítiques d’espera, des de baix cada vegada costa més negar que la qüestió social és un dels motors fonamentals de l’emancipació nacional. Les prioritats demostrades marquen els camins d’avenç, expliquen com fer nous cercles concèntrics de més abast, i reclamen polítiques republicanes. Polítiques de llibertat, igualtat, fraternitat i sororitat, mentre que els poders de l’Estat heretats prefereixen deshumanitzar-nos. Parlen de la Catalunya real i no accepten que és la seva obediència civil a les empreses de l’IBEX i similars la que permet que els oceans siguin mars de plàstic. O que l’escalfament global sigui irreversible. O obren ferides socials com la pobresa extrema, de dones i nens, i la llaga cronificada de l’atur de llarga durada.
La vergonya de les reformes laborals que els partits del 155 es neguen a derogar ha fet sorgir les treballadores pobres, les que han d’assumir feines parcials que, sumats, donen jornades eternes. I els partits que en són responsables són els mateixos que posen els professors de l’IES Palau en el punt de mira i volen eliminar la integració escolar, són els corruptes que no accepten que paguin més impostos els que més rendes i riquesa tenen, i neguen qualsevol responsabilitat amb els refugiats de la fam i la guerra, i amb els que s’ofeguen a les platges del nostre mar.
Com diu Jamila Raqib, directora de la fundació Albert Einstein, “cadascun de nosaltres tenim un poder enorme a través de les nostres accions, ja sigui pel que fem o pel que ens neguen a fer”. Escollir vol dir exercir el poder, i les lluites feministes bé que ho demostren. Però no escollir i acatar significa dimitir de ciutadania. Així, no podem acceptar del Suprem cap altra sentència que no sigui l’absolució. Però si no és el cas —i tot, dissortadament, sembla indicar-ho— i ni la Carme, ni la Dolors, ni els Jordis, ni l’Oriol, ni el Quim, ni en Raül, ni en Josep són alliberats, no podem abaixar el cap i deixar que la nostra inacció ens posi la presó a l’ànim. Com quan érem súbdits o aprenents de ciutadà en una democràcia migrada. Aquesta seria la seva victòria immerescuda. No sols els Jordis seguirien privats de llibertat i tindrien un Govern legítim a la presó o a l’exili... No sols la presidenta del Parlament seguiria entre reixes com a símbol de sobirania segrestada: totes les persones que volem un món de més llibertat hauríem acceptat viure emmanillades.
Afegia més raons Antoni Bassas per fer la gran onada insubmisa: els pagaments a Mossos per espiar l’1-O; les multes al president Torra; l’execució pressupostària de trilers, que en prometen 100 i en donen 66, i les vagues de cada estiu al Prat. Tot el que suma en la racionalitat d’una sobirania plena. Però Bassas també afegia que el que no és racional és la falta d’estratègia. I quan estratègia vol dir política, no ens podem permetre que arribi tard. Recordant amb Cuixart l’1-O i el 3-O, cal convertir la lliçó que ens brinda aquell present com la millor llavor de futur.
