Aquest Sant Jordi, la Història mundial de Catalunya (Ed. 62), dirigida per Borja de Riquer, va fer-se un lloc entre els llibres més venuts de no ficció. Un èxit difícil: tapa dura, 992 pàgines i 28 euros. El llibre va a roda de l’última gran novetat de la historiografia francesa –un boom a les llibreries–, un volum dirigit per Patrick Boucheron, un historiador que, igual que De Riquer, es preocupa per influir en els mitjans i socialitzar la recerca, sovint confrontada a la historiografia oficial, definida pel mateix Boucheron, sarcàsticament, com a “novel·la nacional”.
Però si a França aquesta “novel·la nacional” arrenglera els gals de Vercingetòrix, els francs de Poitiers i els taxistes del Marne; a la “novel·la nacional” espanyola els personatges encara s’alineen amb més dificultat. Els suïcides numantins, Don Pelayo amb la seva Mare de Déu i els dissortats del 2 de Maig connecten, en línia recta, amb el blanquíssim règim del 78, passant pel desdibuixament, a consciència, de la Guerra Civil i la negació de la diversitat nacional.
Aquesta “novel·la nacional” espanyola –supremacista a Amèrica, fòbica contra l’àrab, integrista sempre i obsessivament castellanista– ha estat contestada, sòlidament, per una historiografia catalana vigorosa i moderna, deutora de gegants com Pierre Vilar. Això és una realitat. Com també ho és que els que van ser víctimes infantils dels paràmetres de l’escola nacionalcatòlica –plenament vigents a institucions com la Real Academia de la Historia– puguin ser clients còmodes per a qualsevol teoria de la conspiració.
Els historiadors catalans es queixen, amb raó, que poden ser caricaturitzats fàcilment per culpa d’entitats reduïdes i paracientífiques com l’Institut Nova Història (INH). Però els afeccionats a la conspiració no desapareixeran mai, com perviuran el monstre del llac Ness i l’autoestopista fantasma.
En canvi, els que són ben reals són els sous i els privilegis dels soi-disant historiadors del ja tricentenari llepaculisme borbònic.
