Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Rosa Parks
20/07/2019 Hemeroteca
Modernet. Font: Fot-li Pou Modernet. Font: Fot-li Pou

Enmig de la polèmica sobre l'Orgull creada per Inés Arrimadas i tot el seu aparell propagandístic, va aparèixer Carlos Pérez, senador de Ciudadanos per Cádiz, i va publicar a Twitter una desgràcia que posteriorment va haver d'esborrar. Cordeu-vos bé els cinturons, perquè el tuit deia així:

"En 1955 Rosa Parks se negó a cederle su asiento a un blanco. En 2019 Ciudadanos nos negamos a cederle el Orgullo a los totalitarios. La lucha por los derechos civiles va en nuestro ADN."

Bueno, Carlos. Va, que jugarem una estona. Ja que tant ens agrada putinejar Rosa Parks, ens arromangarem i ho farem bé, perquè em sembla que hi ha comparatives millors que la que has fet.

----

Fem-ho amb un conte ràpid. Situa't als Estats Units en plena lluita pels drets civils. Imagina't que, enmig de tot plegat, uns representants polítics, blancs i ferms ells, acorden compartir el poder amb el sector blanc i racista més radical, amb els assassins, els que persegueixen, els que maten, els que volen encara més involució i sang i fetge.

Ara imagina't que Rosa Parks, la teva Rosa Parks, la combativa lluitadora pels drets civils, ja la tenim aquí, ara imagina't que ella i tota la seva colla munten un gran acte reivindicatiu (un altre) per cridar a favor dels drets que no tenen, de la lluita que no han guanyat, de la supervivència que no tenen assegurada en un context amb agressions i impunitats diàries.

I ara imagina't que aquells representants blancs i ferms que fa una estona hem vist abraçar-se amb el racisme i amb l'odi es presenten a l'acte de Rosa Parks i ho fan amb la pancarta més gran de totes. Una pancarta on, per cert, no s'hi llegeix cap proclama a favor dels drets civils, sinó tan sols un crit d'autoafirmació d'aquests representants blancs i ferms pel fet d'haver assistit a aquell acte.

Fes-te la idea de la reacció de Rosa Parks, la teva Rosa Parks, la combativa lluitadora pels drets civils. Fes-te una idea de la seva reacció i de la de tota la seva colla quan veuen que a l'acte s'hi han colat els energúmens que s'han unit amb el diable. Els volen fer fora, no els volen allà, van de la mà dels seus assassins, són llops disfressats d'ovelles, han posat el poder i la repressió per davant dels seus drets civils. I, per tant, els obliguen a marxar d'allà. Au, adéu, aneu a enganyar a uns altres, atrevits.

Segur que aquest conte, aquesta comparativa, explica millor, de manera més ajustada, el que ha passat aquests dies, oi?

Però espera, Carlos, perquè el conte encara no s'ha acabat. Ara imagina't que l'endemà de l'acte, i l'altre, i l'altre, i l'altre, no hi ha cap portada de la premsa parlant de Rosa Parks, del seu acte multitudinari i de les seves reivindicacions, sinó que totes elles recullen el dolorós sentiment d'aquells quatre representants blancs i ferms, pobre canalla, que van ser obligats a abandonar la zona per culpa d'aquell tumult de negres intolerants que reclamen viure. Compte amb la paraula: viure.

I aquí ve el final del conte, Carlos; un final en què, mentre aquestes portades i aquests titulars es van succeint, mentre els representants blancs i ferms monopolitzen l'actualitat i el victimisme, continuen apareixent notícies i vídeos que mostren persones negres, com Rosa Parks, com la teva Rosa Parks, sent agredides i humiliades pel simple fet de ser-ho. Perquè la vida, efectivament, continua passant. I elles continuen sent agredides per aquella mateixa gent amb qui els representants blancs i ferms han fet negocis, els seus socis.

D'aquesta manera, doncs, la lluita de Rosa Parks queda un cop més oblidada i trepitjada per un aparell demolidor, implacable, al servei dels que van de la mà dels repressors. I els drets civils continuen per conquerir. Una altra vegada i com sempre. Els mitjans blancs i ferms fan la seva feina, el poder blanc i ferm fa la seva feina, la societat blanca i ferma fa la seva feina, i vet aquí un gat, vet aquí un gos.

-----

Posats a triar una comparativa amb Rosa Parks, Carlos, a mi m'agrada més aquesta. La trobo més verídica, que encaixa més amb la realitat d'aquestes setmanes. No, cap n'encaixa, ja ho sé, totes són evitables i tramposes; però n'hi ha que són d'un cinisme tan explícit que trasbalsen. Especialment les que, en un context de lluita per drets fonamentals, són d'un cinisme blanc, ferm, masclista i lgtbifòbic. I, a sobre, orgullós.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid