Aquests dies de pactes nonats i d’investidures en procés en què ens hem entretingut amb les anàlisis sobre la política espanyola, hem passat per alt que habitualment les fem a partir d’un marc teòric que no es correspon exactament amb la realitat: partim del supòsit que el context absolut és un sistema democràtic, quan els dèficits que arrossega són tan considerables que alteren substancialment la seva funció teòrica i posen en qüestió que mereixin aquesta qualificació.
D’una banda, perquè la capacitat de decisió de la ciutadania no és ni lliure ni completa, ja que no té la possibilitat de triar el règim constitucional amb què es vol governar. És clar que la va tenir (relativament) l’any 1978, però quaranta anys més tard ja no pot contradir, ni modificar, ni revisar res del que llavors va quedar “atado y bien atado” per les mans que tenien l’Estat subjecte amb les seves regnes.
I de l’altra, perquè la instrumentalització del sistema de partits tampoc no es produeix a favor de l’expressió de la voluntat popular sinó a favor de la disputa de quotes de poder a les estructures de l’Estat. A l’hora d’observar aquesta disputa no podem caure en la ingenuïtat de pensar que allò que la regeix són paràmetres relacionats amb ideologies i matisos de dretes o d’esquerres: són interessos que concilien el control econòmic de la nostra societat i el manteniment de l’statu quo de les institucions que li donen cobertura. Això explica que els partits que han tingut responsabilitats de govern a l’Estat espanyol (PP i PSOE) s’assemblin tant o que Pedro Sánchez aposti per un pacte de govern que tingui més a veure amb l’immobilisme que amb les esquerres.
