Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El Judici Farsa com a expressió d’un Estat

Sabem, des d'abans del seu inici, que el judici als presos polítics catalans és un judici polític perquè és un judici d’Estat contra l’independentisme insubmís i revoltat. I ho és perquè no s'hi jutgen els «fets» de la tardor de 2017, sinó la seva forma i el seu fons polític. D'una banda, el dret a la desobediència civil no violenta i, de l'altre, el desafiament polític col·lectiu més important dels darrers 80 anys a l'autoritat i a la unitat de l’Estat espanyol que l’independentisme català en aquella confrontació va qüestionar. Aquest és el crim que s’ha de pagar en un estat autoritari i reaccionari com l’espanyol que farà tot el possible perquè l’independentisme encausat, empresonat o exiliat, en tots els nivells, acabi tenint un càstig i un escarment «exemplar», estiguin els «fets» tipificats en el codi penal o no.

Així, el primer «delicte» que volen castigar és la desobediència en si mateixa, la insubmissió i el desafiament democràtic al poder constituït, i, el segon, és l’objectiu d’aquest desafiament i, per tant, el càstig al «separatisme» que qüestiona i posa en perill de disgregació la «sagrada» unitat indissoluble d'Espanya, per sobre de qualsevol consideració del dret democràtic. Com el borbó Felip VI enguany, Aznar, l’any 2000, en un discurs dirigit a criminalitzar el sobiranisme basc ja ho advertia: «los derechos humanos, la paz y la libertad son incompatibles con la construcción nacional». Dit d'una altra manera, que la raó d’Estat sempre està per sobre de la democràcia i els drets fonamentals.

En aquest sentit, cal recordar que el pensament totalitari funciona amb lògiques binàries com les d’amic-enemic i dins d’aquesta lògica totalitària sempre hi trobarem un relat que justifica un perill imminent o latent, una amenaça a l’Estat contra la qual s’ha de protegir. Un enemic «interior» o «exterior» al què necessita criminalitzar, com quan utilitza el concepte de la anti-Espanya per assenyalar quins són els enemics d’Espanya. Fossin abans els infidels, els heretges, els republicans o els «rojos» o siguin ara els «separatistes» catalans o bascos, tot-és-eta, els dissidents polítics, els rapers, els immigrants, etcètera.

I, certament, aquesta lògica amic-enemic en la defensa de la unitat d’Espanya és la que ha portat les altes magistratures de l’Estat, i altres tribunals, com instruments polítics del règim, a no aplicar, en els cassos català i basc, com en d’altres cassos, el dret penal democràtic que es regeix pel principi que «no hi ha crim sense llei que el defineixi prèviament amb trets molt precisos» o «cap crim, cap pena, sense llei». Principi que s’aplica en el dret penal democràtic propi de la tradició de l’estat de dret liberal. Contràriament, en aquesta causa general contra l'independentisme, tant el procés d’instrucció com el judici es regeixen pel principi invers, el feixista, que afirma que «no hi ha crim sense càstig», l'enunciat llatí del qual és nullum crimen sine poena. Principi propi del dret penal totalitari amb el què es pretén garantir l’«ordre» i la «seguretat» de l’Estat o la seva «unitat» per mitjans no democràtics.[1]

És per això que, dins l'estratègia repressiva general i de control social, l'objectiu de l'Estat espanyol és utilitzar, com les dictadures, el dret penal de l'enemic com arma de coerció i de criminalització -com en el cas del jutjat núm. 13-. I per això, promou de manera àmplia i indiscriminada centenars de citacions, d'imputacions, multes, embargaments, dipòsit de fiances milionàries, presons preventives, etcètera. D'aquesta manera, dóna resposta a un  «enemic», a allò que considera un perill, com ara el moviment independentista quan, en la seva acció política, exerceix de manera democràtica el dret a l'autodeterminació.

De manera paral·lela, aquesta política repressiva es desplega també com una amenaça general sobre una part de la població per atemorir-la i, per això, la fa extensiva a tot l'espai polític dissident, incloses les expressions no violentes i democràtiques com són el dret a la manifestació, la protesta i la desobediència civil. La Tamara, l’Adri i centenars de cassos més en són exemple. I ho fa com intimidació sobre aquella part de la població que considera «perillosa», que és insubmisa i s’ha revoltat. Així doncs, la finalitat d'aquesta estratègia, a més del càstig, és la de l'escarment «exemplar» i «públic» per dissuadir i prevenir el «delicte» abans no sigui comés. I així ho va exposar en les conclusions l'acusació de VOX.

En conseqüència, i seguint aquesta mateixa lògica, el seu objectiu en el judici no és establir la veritat d’uns fets certs i d’uns delictes provats i tipificats de manera precisa per la llei, pel dret penal, sinó construir un relat que justifiqui l’Estat i els seus tribunals el fet d’imposar un càstig «exemplar», públic i dissuasiu, per advertir els qui vulguin seguir pel camí de la desobediència. D'aquí la negació constant de drets als encausats per part del TS i el TC. Així, la presó preventiva injustificada, imposada com a càstig i humiliació als processats, indica la voluntat de retenir-los i mostrar-los públicament com ostatges i reus «convictes». No pel que han fet sinó, sobretot, pel que són i representen. Això palesa una manera de procedir més pròpia d'un estat autoritari i policial que d'un de democràtic.

D'altra banda, en el judici, la fiscalia de l’Estat, per defensar i intentar demostrar que hi havia hagut els delictes de rebel·lió i sedició ha tingut de fer que «els fets» encaixessin en la tipificació penal que s’havia predeterminat i que alhora la justifiquessin, aplicant el dret penal de l’enemic i l'analogia -prohibida en el dret penal democràtic-. Així doncs, la fiscalia i l'advocacia de l'Estat, amb els seus testimonis, han anat construint una «veritat jurídica» dissociada de la «veritat material», dels fets reals, transformant-los durant el judici, de manera «creativa» en una realitat «alternativa» («intimidació de masses», «murs humans», «violència ambiental»). Dit d'una altra manera, han anat construint una altra «veritat material» basada en la mentida d'uns testimonis al servei de la raó d’Estat per fer, amb impunitat, que s’adapti a la que acabarà sent la «veritat jurídica» i la base de la sentència.

D’aquesta manera, l'exercici dels drets civils i polítics democràtics, individuals i col·lectius, com la desobediència civil no violenta desplegada per milers de persones durant la celebració del referèndum de l’1-O, considerat il·legal pel TC, i les mobilitzacions massives de protesta prèvies del 20-S, s’han de convertir en actes violents que s'adaptin al tipus penal predeterminat, malgrat que l’única violència exercida fos la de la policia espanyola. Fins a l’absurd d’afirmar i voler demostrar, contra tota evidència documental, que les víctimes agredides de manera brutal per la policia durant les accions ciutadanes de resistència civil pacífica, eren les que havien provocat l’agressió i, alhora, «intimidat» o «agredit» la policia.

És per tot el que s'ha exposat, que cal pensar que la sentència no podrà ser més que condemnatòria. El contrari, ensorraria tota la farsa judicial construïda per l’Estat espanyol i el seu règim polític corcat que vol fer «realitat» una mentida construint una realitat alternativa als fets. Que és la manera de fer pròpia del pensament totalitari.

La fortor de l'Antic Règim i l'anomalia històrica recent de 40 anys de feixisme impregna encara els marbres, els ornaments i els entapissats de les sales del Tribunal Suprem i els alts poders togats de l'Estat.

 

Carles Valls,

Gramenet de Besòs, 4 de juny de 2019

 



[1] "El derecho penal de la crisis y sus fuentes" de John Brown, 20/10/2012. Aquí.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid