A Catalunya, l’independentisme va guanyar les eleccions al Parlament del 2017 i les espanyoles del 28 d’abril. A Barcelona, l’independentisme va guanyar les eleccions municipals del 26 de maig. Doncs bé, ara mateix, Pedro Sánchez es nega a veure’s amb Quim Torra, el PSOE ha exclòs ERC i Junts per Catalunya en les converses per la investidura i tot apunta que Ernest Maragall i Elsa Artadi es quedaran a la oposició del consistori barceloní.
Amb el nou cicle polític que s’ha obert a Catalunya i Espanya, l’unionisme ja apunta quina serà la nova estratègia per vèncer l’independentisme: aïllar-los políticament. I des d’aquest risc de marginació voldran intentar provocar renúncies a canvi d’un retorn a l’agenda política. L’objectiu últim és generar la sensació que no poden pintar res enlloc i per tant restar-li utilitat de cara als pròxims comicis. No cal ni tan sols buscar un transvassament de vots entre blocs; amb què hi hagi una major abstenció entre les files independentistes ja s’haurà aconseguit una disminució del seu pes polític
Amb els líders d’ERC i Junts per Catalunya a la presó o a l’exili, amb una visible disparitat de criteris sobre quina estratègia volen dur a terme les dues formacions i amb una agenda executiva (Govern) i legislativa (Parlament) més aviat minsa, l’unionisme ha vist una oportunitat d’or per deixar sense oxigen polític l’independentisme, si més no l’institucional. Sens dubte, aquest factor s’haurà de posar a la balança quan, en l’obligada reformulació estratègica, l’independentisme debati sobre què li convé més per mantenir la pulsió del seu electorat que, paradoxalment, continua sent imprescindible per llegir –i gestionar- la societat catalana.
