Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Els sindicats han de tenir persones alliberades?
12/05/2019 Hemeroteca

Córrer una  marató descalç

Roger Tugas | @rogertugas | Periodista i membre del secretariat nacional de la Intersindical-CSC

 

Per què el perfil majoritari de militants i dirigents de partits, sindicats i organitzacions socials ha estat històricament el d’homes blancs i de classe mitjana, fins i tot en els cercles més d’esquerres? Moltes derivades del sistema capitalista i patriarcal ho expliquen, però bàsicament es podria resumir que són els que més es podien permetre destinar temps a l’activisme fora de la jornada laboral. Les classes més baixes han de maldar sovint per fer front a problemàtiques quotidianes –a voltes de mera supervivència– que el confort de certa posició social estalvia i, en cas que es decideixi formar una família i tenir fills, les dones són encara les encarregades d’assumir les tasques de la llar i de cures, com a conseqüència de la vigent divisió sexual del treball.

La militància i implicació col·lectiva de base és imprescindible per a qualsevol projecte transformador, però ja fa un temps que el feminisme qüestiona unes estructures basades en la hipermilitància assumible sols per aquests perfils no tan precaritzats o certa gent jove, i pressiona per fer canvis en la cultura d’organització del temps per facilitar la conciliació laboral, personal i militant. Com les tasques reproductives, que no són valorades perquè no generen nou capital immediat, certes funcions intensives pròpies del sindicalisme s’han de posar en valor com a servei social i, com a tal, s’han de poder considerar una feina amb tot el que comporta –i més quan qui se n’ha de fer càrrec és l’empresa o l’administració, sense contrapartides.

Determinats partits que, fins fa pocs anys, qüestionaven les contractacions, ara ja les han normalitzat, perquè han entès que la hipermilitància té uns límits i les exigències organitzatives requereixen certa estructura estable. En el sindicalisme és encara més notori, especialment quan es pretén plantar cara a un model ple de ressorts i trampes per blindar-se. Per fer present el sindicalisme alternatiu al màxim de centres de treball, no es pot renunciar a eines per les quals tant ha lluitat durant dècades l’obrerisme per plantar cara al capital. Com un exemple bàsic, en cas de conflicte amb l’empresa o d’arribar als tribunals, no es pot confiar tot l’assessorament i la defensa jurídica a les hores que voluntàriament i intermitent puguin destinar militants amb coneixements de dret.

És evident que l’alliberament té riscos i no pot ser una barra lliure per a la professionalització i l’elitització del sindicalisme. Aquestes persones que renuncien un temps a la carrera professional per defensar els companys han de ser una xarxa de seguretat que no pot impedir que es faci créixer la base militant del sindicat i que aquesta es formi i s’impliqui també en la lluita, fent-la el màxim d’àmplia i col·lectiva. Tampoc no poden desconnectar-se dels interessos reals de les plantilles, així com tampoc no poden eternitzar-se i cal que l’alliberament sigui un camí d’anada i tornada, fixant-hi límits clars –fent-ho així, l’intens coneixement i experiència adquirits han de repercutir posteriorment en l’activitat militant. No es pot, però, pressuposar –coincidint amb l’argumentari neoliberal– que tota persona alliberada s’aliena de la seva condició de treballadora i se serveix egoistament de la posició.

Malgrat que hi ha casos d’abús d’aquest dret i d’una consegüent perversió del sindicalisme, és possible vacunar-s’hi i establir contrapesos per evitar-ho. I el millor exemple que això és factible és que tots els casos de sindicalisme alternatiu exitosos al nostre entorn –com LAB al País Basc– tenen persones alliberades i, en canvi, no es coneix cap cas proper que hagi aconseguit victòries sonades renunciant-hi, que és com córrer una marató descalç només per la por a entrebancar-se amb els cordons.

 

 

Si ningú treballa per tu, que ningú decideixi per tu

Esther Hernández | Secretària d’Acció Sindical de la CNT Barcelona

Per a la CNT la resposta és un no contundent. La nostra organització de caràcter anarcosindicalista és l’únic sindicat a l’Estat espanyol al marge del poder polític, i des de la CNT defensem la teoria dels tres nos. No als alliberats sindicals, no a les subvencions i no a les eleccions. Tot va unit, ja que l’autogestió és un dels principis bàsics de l’organització: som la classe treballadora qui hem de defensar els nostres drets i decidir per nosaltres mateixes en tot el que concerneix el nostre lloc de treball. Els delegats de personal i comitè d’empresa són figures que tendeixen a professionalitzar-se o a viure de renda, interessats a mantenir els seus llocs a canvi, a vegades, de vendre el treballador en pactes amb l’empresa. Entenem que quan un treballador o treballadora passa a ser un alliberat sindical deixa de ser un treballador a l’empresa per estar en un rang superior a la resta de treballadors, tant pel que fa a la presa de decisions com pel que fa a privilegis.

Com a alternativa a les eleccions sindicals, a la CNT ens organitzem dins de les empreses a través de les seccions sindicals formades per un conjunt de treballadors que s’organitzen de forma horitzontal i prenen decisions a través d’assemblees. L’assemblea ha de nomenar un o una delegada sindical per fer de portaveu, mai podrà decidir alguna cosa al marge de la secció sindical i en tot moment l’assemblea està en posició de revocar-lo. Defensem que les decisions es prenguin pel conjunt de treballadors, sense que caigui en delegacions ni representacions; és a dir, les decisions han de ser preses de forma col·lectiva mitjançant assemblees, enfront de l’automatització de la decisió individualitzada a través de les urnes. Els treballadors continuen fent les seves funcions al treball, però s’organitzen per lluitar pels seus drets. Quan existeix la figura del comitè d’empresa, el treballador deixa de mobilitzar-se i el seu activisme es basa merament a votar qui vol que sigui el seu representant durant els pròxims anys, per la qual cosa l’existència d’aquesta figura crida a la desmobilització: “Si ja paguen algú per fer sindicalisme, que ho faci ell
o ella per mi”. Entenem que les eleccions sindicals, a través de les quals es trien els delegats que gaudeixen d’hores d’alliberament, és una forma que hi hagi intermediaris entre els empresaris
i la classe treballadora.

El sindicalisme actual es podria comparar amb les eleccions per triar els representants polítics. El poble surt al carrer cada quatre anys per votar, després els líders polítics tenen més en compte els seus propis interessos i traeixen el poble que els ha triat. La ciutadania pretén que els polítics que estan rebent un salari pel fet de representar el poble defensin els seus interessos, però és ben sabut que això passa ben poc. El poble ha de fer política dia a dia, organitzar-se, mobilitzar-se i guanyar els seus propis drets, i els i les treballadores han de fer sindicalisme dia a dia als seus llocs de treball, organitzar-se des de baix i mitjançant l’acció directa aconseguir que es respectin els seus drets laborals i millorar les seves condicions. Recordem que les grans victòries de la classe obrera s’han aconseguit mitjançant l’organització dels treballadors i les protestes, no per mitjà d’intermediaris.

Un contrast publicat al número 475 de la ‘Directa’

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid