Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Treballar i protestar i denunciar
Pau Claris, símbols del republicanisme català, vinculat al catalanisme resistent Pau Claris, símbols del republicanisme català, vinculat al catalanisme resistent

“Privats de tot això els valencians només podien treballar i callar. I treballaren i callaran un segle i dos segles i tres.·.

Aquest és el comentari que fa Joan Francesc Mira en el seu llibre “Almansa 1707, després de la batalla”, repassant la destrucció que va patir el seu país, privat del seu govern, les seues lleis, les institucions, els tribunals, l’administració, la moneda, etc.

Ara, Catalunya no és igual com a l’any 1974 o com al 1939, però s’hi assembla: ens continuen aplicant amb renovada ràbia el “justo derecho de conquista” amb contínues amenaces d’aplicar indefinidament el 155 i amb molts dels nostres polítics a l’exili o a la presó.

Què podem fer doncs? Treballar, evidentment. Però no callar. Protestar incansablement contra tres segles d’intent de genocidi polític i cultural. Denunciar a dins i a fora les brutalitats antidemocràtiques d’un Estat espanyol il·legítim i genocida.

El desenvolupament, no massa previst, de les coses en els darrers quatre anys ha fet obrir els ulls a molta gent. La situació es planteja amb cruesa i claredat. El propòsit de l’Estat espanyol i de la dinastia borbònica és culminar el projecte genocida que consta en els seus documents fundacionals, els Decrets de 29 de juny de 1707, 15 de juliol de 1707, 16 de gener de 1716 i 16 de març de 1716. El més explícit és el de 29 de juny de 1707, en què Felip V hi fa constar que li correspon el domini absolut dels regnes d’Aragó i València en virtut del “justo derecho de conquista”, “...siendo mi voluntat que estos se reduzcan a las leyes de Castilla...”

Per una concatenació de diferents fets i decisions, la situació actual és greu, però suposa un canvi espectacular en els plantejaments de fa només sis o set anys. Ara no es discuteix sobre alguns articles d’una autonomia amb un finançament escandalosament insuficient. Ara es reclama la independència. Les imatges de la Guàrdia Civil i la policia espanyola repartint garrotades a tort i a dret contra pacífics votants, i la requisa aparatosa de les urnes, han arribat a tots els racons del món. Un Estat espanyol falsament democràtic està jutjant uns presos polítics amenaçats amb penes duríssimes de presó, i té a l’exili mig govern d’una comunitat autònoma, l’extradició dels quals li ha estat denegada per la justícia de diversos països europeus.

És a dir, un plantejament de reclamació d’independència sense embuts i una internacionalització del conflicte.

Però això no vol dir que d’ara en endavant les decisions poc meditades o claudicant davant de pressions irresponsables acabin representant un avenç. Més aviat pot succeir el contrari.

Ara és indispensable actuar amb molt sentit d’Estat. Necessitem plantejar el repartiment de papers amb la lleialtat i el sentit de la responsabilitat històrica que cal exigir als nostres polítics. A l’interior cal un govern que tot i protestar incansablement contra els abusos de tres segles de genocidi, administri l’escarransit finançament que queda després de l’espoli de 16.000 milions d’euros anuals. A l’exterior cal un organisme que ens representi dignament i que gestioni la denúncia constant davant de la Comunitat internacional de les iniquitats del govern espanyol. Certament no podem esperar res de mafiosets com Tajani, Juncker o Timmermans, descaradament subornats pel govern espanyol (que lluny queden Spaack, Adenauer, Willy Brandt, de Gasperi, Jean Monnet, Robert Schuman!). Però cal treballar amb constància l’opinió pública internacional que a la llarga pot imposar el poder de la decència.

Per exemple, la supressió de l’esclavitud no la van promoure els Estats, sinó una opinió pública de milions de persones de bona fe que no podien suportar que els seus països participessin en el tràfic de persones i les explotessin sense cap escrúpol. Les protestes varen durar moltes dècades, però finalment es va prohibir l’esclavitud, malgrat que encara hi ha restes d’aquesta pràctica degradant. L’esclavitud col·lectiva, que s’aplica als pobles privats del dret d’autodeterminació, és una xacra que pateix la humanitat, i que també desapareixerà gràcies al poder de la decència.

Tornant al sentit d’Estat, ens fa falta, cal serietat, no hem de repetir infantiloides declaracions d’amor a Espanya o afirmacions purament retòriques de que estem construint la república. Ara venen eleccions. Calen candidatures unitàries i oblidar les lluites intestines. L’adversari no és aquí, és a l’altra banda. Parafrasejant allò d’aquelles eleccions nord-americanes (“És l’economia estúpids”), ara cal dir ben alt: “És el justo derecho de conquista, estúpids”.

 

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid