Fa cosa d’uns divuit o vint anys, una colla d’amics d’un poble de Guipúscoa van decidir anar a passar uns dies de vacances al Pirineu aragonès. Rondaven la vintena i, malgrat el destí escollit, no és que fossin gaire aficionats als esports de neu. Tot i no posar els peus a les pistes de Candanchú, volien visitar els pobles de la zona, sortir una mica de festa i passar-s’ho bé, sense les pretensions de forfait penjat al coll i del negatiu de les ulleres de sol marcat pel bronzejat.
Com a bons bascos, no podien abstenir-se del poteo i cada vespre recorrien alguns bars de la zona per veure què hi trobaven. Es tractava de fer petar la xerrada, riure i, amb una mica de sort, provar de lligar. Una d’aquelles nits, a Jaca, s’hi van trobar uns altre grup de joves. Aquests, per la seva estètica de jersei nuat al coll i pentinat enclenxinat, sembla que sí que venien a practicar les seves dots amb l’eslàlom. Van començar a parlar els uns amb els altres i va resultar que, quina casualitat, ells també eren bascos. El que portava la veu cantant era alabès, concretament d’un poble anomenat Amurrio, i es deia Santi.
La conversa transcorria amb normalitat, saltant pels temes banals, fins que un dels joves guipuscoans –a qui anomenarem Ander-, que era estudiant de filologia, va treure l’assumpte de l’èuscar. El capitost de l’altra colla va començar a parlar-ne amb menyspreu, venint a dir que no servia per a res, que era un idioma per a cercles reduïts i promocionat pels independentistes. L’Ander li va replicar que la seva experiència personal ho desmentia. Precisament a casa seva sempre s’havia parlat l’èuscar, tot i que la seva mare havia nascut a Extremadura i l’havia après un cop arribada al País Basc. A ella li havia servit per a integrar-se, fins al punt que s’havia convertit en l’eina de comunicació amb la seva nova família, la del seu marit i els seus fills.
De sobte, una resposta passada de rosca: “Si la teva mare parla èuscar és perquè el teu pare li deuria posar una pistola al cap”. L’Ander no se’n sabia avenir. Què s’havia pensat? Com podia faltar així al respecte a la seva família? Si no el coneixia de res! Es va anar inflant d’indignació fins que va anar per abraonar-se-li. Tot just havent-lo agafat pel coll els seus amics van començar a cridar-lo espantats: “Ander, corre! Marxem! Deixa’l estar!”. Només de girar-se va veure que dos armaris se li acostaven desenfundant pistoles. Ell i tota la colla van sortir corrent com bojos fins a l’hotel, sense saber qui coi eren aquells pistolers ni per què protegien al bocamoll que havia insultat als seus pares. Amb el temps van saber que el tal Santi era un dirigent de les joventuts del Partit Popular i que, segurament, els que havien sortit a defensar-lo eren els seus escortes.
Vint anys després l’Ander ha tornat a retrobar-se amb el llengut, aquest cop a través de la pantalla de la televisió. Ara s’ha convertit en la cara visible de l’extrema dreta espanyola, la que ha entrat amb força al parlament d’Andalusia i, previsiblement, obtindrà una representació significativa al Congrés dels Diputats. Quan li sent les seves declaracions plenes de menyspreu i odi, es pregunta quina mena de valents són aquests que porten tota la vida blindant la seva fatxenderia amb els aparells de l’estat.
Ara que el veu participant de les manifestacions espanyolistes a Altsasu amb aire provocador, l’Ander recorda aquella nit d’hivern. Aleshores, si no hagués fet cas dels seus amics -o si no els hagués sentit, o si ells no haguessin vist les pistoles i s’haguessin afegit a la baralla o qualsevol altra de les possibles variables fruit de l’atzar- podria haver patit la mateixa desgràcia que els joves d’Altsasu i haver perdut la joventut a la garjola per una batussa de bar. Afortunadament no va ser així i ara és ell qui transmet als seus fills la llengua que li va ensenyar sa mare, diguin el que diguin bocamolls, fatxendes i llenguts.
