Ens hem aturat. I, de nou, la reivindicació feminista ha fet història. Aquest és el segon any que es convoca una vaga pel 8-M, i les dones s’han mobilitzat i han tenyit de lila els carrers de nombroses ciutats catalanes. Els èxits del moviment feminista sempre són una molt bona notícia, i també el fet que efectivament molts homes s’hagin implicat i hagin entès que aquesta és una lluita de tots, que fa millor el país i la societat on vivim. Sens dubte que en això s’ha avançat molt. I es nota.
Però no n’hi ha prou. Què ha canviat de l’any passat a aquest, en què es va fer la primera vaga feminista i les manifestacions van ser multitudinàries, com les d’enguany? Aquests darrers 12 mesos han estat els de la indignant sentència de La Manada i també els de la irrupció a l'escenari polític, de manera contundent, del partit d'ultradreta Vox. I això sense comptar el més important: totes les dones assassinades per les seves parelles o exparelles.
Sí, el feminisme es va fer molt visible l’any passat i aquest any s’ha mantingut la mobilització. Però aquest any s’ha produït la primera resposta dels sectors més reaccionaris, liderats per Vox i secundats per PP -dient que el manifest del 8-M és "inassumible"- i Ciutadans -inventant-se el concepte de "feminisme liberal"-. En realitat, tots tres reclamen un retorn a l’Espanya tradicional. I ja sabem què significa l'Espanya tradicional, també per a les dones.
La bona notícia és que la mobilització s'ha mantingut intacta, però el risc d'una involució per la irrupció de la ultradreta ha d'activar totes les alarmes. El que està clar és que no som al final del camí, sinó que es preveu un combat que té tota la pinta de ser llarg i gens fàcil.
