Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Què ha significat l'euro?
09/02/2019 Hemeroteca

Ara que fa vint anys de la implementació de l’euro, la Unió Europea (UE) i la Unió Econòmica i Monetària (UEM) es troben en una situació d’inestabilitat. Des de la crisi de 2007 aquesta inestabilitat no és com les anteriors en la seva història perquè ara, tot i que està basada en un mal funcionament de l’economia, la crisi és també política.

Des dels anys 50 als 70 del segle passat, l’anomenada “edat d’or” del capitalisme, l’aleshores Comunitat Econòmica Europea (CEE) va ser una aliança, amb el suport dels EUA, per a fer de contrapès a l’URSS i els seus satèl·lits. Després de les crisis dels 70 i principis dels 80, varen començar les ampliacions de la UE, va arribar l’Acta Única Europea (1986) i, de forma molt important, el Tractat de Maastricht -TM- (1992), coincidint amb el col·lapse de l’URSS i els seus satèl·lits i la reunificació alemanya. El TM és fonamental pel projecte de la UE: dóna suport al mercat únic europeu; s’hi preveu la creació de la moneda única, l’euro; es reafirmen les “quatre llibertats de la UE” -lliure circulació de béns, capitals, serveis i persones- tot donant-los-hi una interpretació explícita com a drets individuals.

La UE va anar creant una abundant i feixuga legislació -amb diferents Tractats, Regulacions, Directives i Decisions- quina funció última i essencial era la de promoure el neoliberalisme. En aquest sentit, hi han jugat un paper bàsic la creació de l’euro i la Unió Econòmica i Monetària (UEM), el Pacte per a l’Estabilitat i el Creixement -PEC- (i les seves modificacions posteriors) per a controlar i condicionar les polítiques fiscals dels estats, i el principi de “proporcionalitat” segons el que qualsevol actuació de la UE s’ha d’estendre a tots els països que en formen part sempre que sigui necessària per a aconseguir els objectius previstos en els Tractats de la UE.

Després dels antecedents de la Serp monetària europea (principis dels anys 70) i del Sistema Monetari Europeu (1979), per tal de poder coordinar adequadament l’evolució del tipus de canvi de les monedes, que no varen acabar de funcionar i que entren definitivament en crisi el 1992, es fa l’aposta per a la creació de l’euro i la UEM. Les característiques més importants de la UEM foren: el control sobre la inflació que defensava el banc central alemany -Bundesbank- (que el Banc Central Europeu, el BCE, va agafar com a model); el poder creixent dels bancs centrals; la creixent presència i influència de les finances privades des dels anys 80. Com a conseqüència, la UEM va donar preeminència als factors monetaris en el disseny de l’estructura institucional de l’euro i, al mateix temps, va establir una dura disciplina fiscal als estats membres. Teòricament es volia la convergència de les taxes d’inflació dels diferents països, l’estabilització de les transaccions internacionals i els avenços en la unió monetària. A la pràctica, la UEM va afavorir els interessos de les empreses exportadores alemanyes i els països que en formaven part varen passar a ser el mercat “nacional” de la indústria alemanya.

La institució fonamental de la UEM és el BCE que no depèn de cap estat en particular, és l’únic que pot emetre euros, l’únic que podria canviar el tipus de canvi de l’euro, l’únic que pot fer política monetària, el que proporciona liquiditat als bancs de la zona, però és contrari, en principi, a adquirir deute primari de qualsevol estat i té l’obligació estatutària de mantenir la inflació de la zona euro per sota del 2%. L’any 1997 els països de la UEM varen signar el PEC per tal d’imposar la disciplina fiscal als estats membres. Ha estat modificat diverses vegades per a endurir la disciplina esmentada i s’ha arribat a imposar als estats que aquestes regles figurin en les respectives constitucions. Una disciplina reforçada amb l’article 125 del Tractat de Lisboa (2009) que estableix que la UE no assumirà cap responsabilitat en les obligacions i càrregues econòmiques o financeres dels estats membres. Una disciplina que mai ha acabat de funcionar realment, sobretot a partir de les actuacions dels estats membres i el mateix BCE després de la crisi.

La creixent importància de la ideologia neoliberal va coincidir amb l’augment de l’hegemonia alemanya en les institucions de la UE. Una hegemonia particular, ja que es basa sobretot en la seva força en les institucions comunitàries, especialment en la moneda única i el BCE, mentre que han anat creixent diferents perifèries (els països del sud, els països de l’est, la particular situació de França i Itàlia) que, a vegades, posen en qüestió l’hegemonia esmentada.

Des dels seus inicis l’euro és el mitjà d’intercanvi entre els membres de la UEM però, al mateix temps, es volia que fos una moneda mundial i que entrés en competència amb el dòlar i amb altres monedes que puguin ser reserves globals. Però, com que l’euro no és la moneda de cap estat sinó que es va crear a partir de la unió monetària de diversos estats amb diferents nivells de poder econòmic i polític, per a poder ser una moneda mundial de reserva havia de ser acceptada i creïble des del començament. D’aquí la necessitat que el BCE pogués demostrar des del principi la seva capacitat per a assegurar l’estabilitat de preus i la disciplina fiscal dels estats membres de la UEM.

A més, l’euro es va crear en un moment de ràpid augment del paper de les finances privades a les economies capitalistes avançades. En aquest sentit, el control sobre la inflació, la disciplina fiscal dels estats, un mercat intern homogeni per a demanar préstecs finançats per un banc central poderós, la flexibilitat del mercat de treball per millorar la competitivitat són condicions que necessiten els prestadors/creditors i el capital financer (i en el darrer cas també el capital industrial) per a desenvolupar-se adequadament. Per això, en aquest context la introducció de l’euro i la UEM van ser molt útils pels interessos de les grans multinacionals i institucions financeres europees.

La creació de l’euro i del BCE, així com la política de disciplina fiscal, varen ser un pas decisiu en la transformació neoliberal de la UE, en contribuir de forma bàsica a la preeminència del capital -particularment de la indústria exportadora alemanya i de les finances europees- per sobre -i en contra- del treball i les classes populars.

Valora
Rànquings
  1. La professora de l'UdG Esmeralda Úbeda torna a realitzar actes vandàlics unionistes
  2. Membres de La Forja i la CUP fan fora de Sant Pol els arrenca-llaços dels Segadors del Maresme
  3. Convoquen una concentració a Cotlliure per la justícia i les llibertats en protesta de la visita de Pedro Sánchez
  4. El suport de més de 50 organitzacions i desenes de comitès de suport fan preveure una vaga general massiva
  5. UB per la República se suma a la Vaga General
  6. Universitats per la República interromp el Word Law Congress per denunciar la “falsa justícia” espanyola
  7. Els Mossos detenen un militant de La Forja en el seu domicili a Badalona
  8. La CUP-Crida per Girona denuncia manca de planificació del Departament d'Ensenyament davant del tancament del P3 de l'Escola de Font de la Pólvora
  9. La CUP Mataró fa una crida a la mobilització general en defensa dels drets civils, socials i nacionals
  10. Denuncien que la Generalitat vulgui censurar l'acte de Jose Pàmies a Blanes
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid