Encetem un nou any i ho fem amb presos polítics —malgrat que a un tal Manuel Valls li molesti que algú ho recordi— exiliats i un cop a la democràcia en nom de la sagrada unitat d'Espanya. El setembre d'enguany en farà deu ja, que un grup d'amics d'Arenys de Munt van organitzar una consulta d'Independència —mig en broma, mig seriosament— al seu municipi. Qui ens ho haguera dit que deu anys després Catalunya ja no seria la mateixa.
Algú podria pensar que la situació de l'independentisme és deplorable, una mirada que compartiria si només ens fixem en l'avui perdent de vista d'on venim. Perquè venim d'aquell desert que era l'independentisme, on en prou feines aquest espai el compartia un 15% o un 20% de la població. Deu anys després aquest és, de tots els projectes compartits a Catalunya, el que més suports té malgrat pesi als de la rojigualda. Perquè venim de la morfina estatutària, del regionalisme del peix al cove, del Pujol Español del Año. Venim d'un país on els presos i exiliats dels 70, 80 i 90 sembla que quasi ningú els recorda perquè llavors ser independentista era un pecat pel qual calia fer-ne penitència. D'allà venim i ni el més optimista dels independentistes hauria imaginat mai la musculatura d'un moviment que ha estat capaç de fer tantes coses en tan poc temps.
Però no tot són flors i violes i qui digui el contrari és que bona palla hi té a l'ull. La repressió i la guerra civil que enfronta l'independentisme ha marcat el pas el darrer any i escaig, des del referèndum d'octubre de 2017, que va ser la darrera cosa constructiva que va articular la unitat del moviment. Des de llavors, el dit a l'ull i el cop de colze entre els mateixos socis d'un Govern que diu, però que no fa, han estat a l'ordre del dia. Un Govern que si ha brillat per alguna cosa ha estat per l'estranya barreja de sobregesticulació esteril i el pragmatisme més desil·lusionant mentre a bada i banda s'acusen de traïdors o d'hiperventilats. Dues cares de la mateixa moneda, dues postures que al cap i a la fi han tingut exactament el mateix resultat: no han servit per a construir absolutament res de bo. Quina pena que foteu, coi. Quina vergonya que ens feu passar a tots.
Diuen que l'ésser humà és l'únic animal capaç d'ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Nosaltres en devem tenir molta d'humanitat, perquè portem més d'un any fent-ho. És per això que seguint la tradició dels propòsits i desitjos d'any nou, jo segueixo somiant en un país lliure fet de persones lliures. Somio amb un independentisme que sigui capaç d'enterrar la destral de guerra entre iguals i que es dediqui a gestionar tota la força contra el mateix enemic. Lluitar contra tot un Estat ja hem vist que no és feina fàcil ni tampoc no pot ser pas flor d'un dia. Somio en un país on els partits que apostin per una República Catalana siguin capaços de guanyar-se el seu propi terreny, i que al mateix temps siguin puguin articular propostes entre ells. Somio amb un independentisme que després d'un any llarg a la contra, reactiu i desorientat, torni a agafar la iniciativa, marcant la batuta, sent propositiu i amb esperit constructiu.
Somio amb tot això tenint molt clar que a la cantonada hi tenim un judici polític sense precedents i dos comicis electorals —dos, com a mínim— que poden tornar a moure les peces del taulell. Somio sabent que de res serviran grans manifestacions i promeses a l'aire si no som capaços de tornar a conjurar-nos a construir objectius. Perquè per molt que somiem això darrer només depèn de nosaltres. Ens hi posem o seguim somiant?
