Ja fa uns quants anys que Ignacio Ramonet, aquest subtil analista, una espècie en extinció, explicava la transformació dels mitjans d’informació. Deia Ramonet, entre d’altres coses: “La informació no té pas un valor per ella mateixa, relacionat amb la veritat o amb la seva eficàcia pública. La informació és, més que res, una mercaderia. En tant que mercaderia es troba sotmesa essencialment a les lleis del mercat, de l’oferta i la demanada, i no pas a d’altres regles com podrien ser les derivades de criteris cívics o ètics”
Aquest brou de cultiu ha desvetllat l’interès del capital financer, que en connivència amb els reguladors governamentals ha pres el control de la part més important dels mitjans i, d’aquesta manera, pot “instruir” la gent d’acord amb la seva concepció ideològica.
La concessió de les televisions privades, dins l’Estat espanyol, fou un bon exemple d’aquesta fusió entre la cosa pública i la privada en detriment de la independència dels mitjans. Després dels processos de concentració teledirigits pels partits espanyols hegemònics (PP i PSOE), no hauria de fer estrany que avui la música de fons de Mediaset sigui clavada a la d’Atresmedia, sempre sota la mirada atenta de la banca.
Perquè la banca és sempre present, pel fet que amb els diners del contribuent ha aconseguit sanejar una mica els seus balanços i, sobretot, eliminar els competidors més febles, per mitjà de processos de fusió i absorció a un cost menor que zero.
Entre els pocs operadors bancaris que resten encara, centrarem la nostra atenció en CaixaBank, una estranya entitat que fou creada amb l’objectiu de custodiar els estalvis de les famílies treballadores catalanes i que s’ha anat transformant gradualment en un grup de pressió molt poderós a escala internacional, controlat per una petita minoria d’escaladors professionals, a qui no es pot negar pas una bona dosi d’audàcia i de cinisme.
Anem a pams, per si volem comprendre la complexitat d’aquesta entitat: CaixaBank és una societat que cotitza a la Borsa i declara tenir 600.000 accionistes. Això seria bonic si no precisem que el seu accionista principal és Criteria Caixa, amb un 40% de les accions, i que possiblement el 99% dels altres accionistes són tan sols figurants. Estirant el fil podem veure que Criteria Caixa és, al seu torn, propietat, en una 100% de la Fundació La Caixa. I una fundació no té accionistes. Qui té, doncs, el poder, qui té l’última paraula?
L’economista Albert Recio va publicar l’any 2014 un report a www.mientrastanto.org intitulat “La Caixa: negocio privado, desposesión pública” (La Caixa: negoci privat, despossessió pública) del qual val la pena d’extreure uns quants paràgrafs si volem arribar al fons de la qüestió.
Recio explica:
“La privatització fraudulenta de la cosa pública fa part del model d’acumulació neoliberal... El desballestament de l’economia soviètica en constitueix segurament l’expressió més important, a causa de l’escala d’aquest procés...
La crisi actual ha obert noves oportunitats a aquesta mena d’acumulacions. La que ha centrat més l’atenció a casa nostra ha estat el procés de salvació de caixes d’estalvi i bancs amb diner públic uns organismes que, un cop sanejats, han estat lliurats a baix preu a grups privats.
Però la crisi bancària ha propiciat una altra modalitat de “privatització-despossessió”, menys evident però igualment remarcable, en aquelles caixes d’estalvi que no havien tingut el mateix tipus de problemes econòmics però que, pel fet de convertir-se en fundacions bancàries, han culminat, de fet, un procés de privatització, que les ha deixades en mans d’uns petit nombre d’actors. De fet constitueixen una variant de capitalisme en la qual un petit grup social pren el control d’un gran grup empresarial sense necessitat d’invertir ni un sol euro, fent simplement un canvi institucional adequat als seus interessos.
Com la resta de les caixes d’estalvi, la Caixa tenia un estatut legal sense propietaris i controlat per un consell format per diferents estaments socials, incloent-hi representants de sindicats i dels impositors. Un sistema sens dubte imperfecte però que va fer possible un cert control social. Els directius de la Caixa van ser hàbils eludint aquest control i actuant com a nucli autònom ...
El mecanisme que ha permès un salt endavant en aquesta privatització ha estat la creació de les fundacions bancàries ... El que és curiós del cas és que la forma que s’ha adoptat ha creat, de fet, un nou tipus de “propietaris” sense capital, però que, a la pràctica, tenen o poden tenir el control del banc ... On hi ha el quid de la qüestió és en el fet que la determinació del patronat de l’entitat, lluny de funcionar per un sistema representatiu com el que regulava les entitats antigues, s’ha establert per un sistema d’autonomenament i cooptació, a excepció de la participació obligada de les institucions que havien promogut la creació de la caixa, cosa que, a la pràctica, ha suposat que un nombre reduït d’autoelegits esdevingués el grup de control de l’entitat”
Recio ha fet servir la paraula cooptació, que és molt aplicable a aquest cas, ja que és una figura organitzativa mitjançant la qual els nous membres d’una entitat són elegits pels membres que ja estan en funcions. És a dir, que tot queda a casa.
Darrere els grans moviment estratègics del grup La Caixa hi ha un nombre reduït de persones, amb trajectòries ben definides i ideologia sobradament coneguda, cosa que permet no deixar zones fosques. La presidència correspon a Isidre Fainé, que juntament amb Jaime Lanaspa i Isabel Estapé són identificats com a pròxims a l’Opus Dei. També hi ha César Alierta, que va saltar de manera meteòrica, des d’una societat de valors a la presidència de la Tabacalera primer i de la Telefònica després, gràcies al seu amic José María Aznar (tota una carrera). Afegim-hi Javier Godó Muntañola (que pot tenir cura dels seus interessos des d’aquesta plataforma) i Javier Solana, un socialista de la vella guàrdia. Només falta esmentar Juan José López Burniol, sempre present en aquesta mena d’esdeveniments, Eugenio Gay, que fou vicepresident del Tribunal Constitucional i Salvador Alemany, un home de la casa. Hi ha algun altre cognom que simplement fa de farciment. Si hi ha cap tret que tinguin en comú totes aquestes persones és el seu compromís amb el nacionalisme (espanyol, és clar), un compromís que han manifestat en nombroses ocasions defensant el model de l’Espanya de les autonomies, que és el model en què ells han prosperat i s’hi senten còmodes.
Tornem tot seguit als mitjans de comunicació i als vincles que hi té la Caixa. A part de ser accionista del grup PRI SA (editora d’El País), és un dels bancs que ha refinançat, en ocasions successives, el gros deute del grup Zeta (El Periódico). També és un dels principals proveïdors financers del grup Godó (La Vanguardia).
No caldria precisar que la línia editorial de les tres capçaleres esmentades és, amb lleus variacions, totalment contrària al dret d’autodeterminació de Catalunya. Des de l’agressivitat explícita d’El País, al joc brut d’El Periódico, passant per les subtilitats tramposes de La Vanguardia.
Massa coincidències.
I ara tenim el darrer envit protagonitzat pel grup Zeta. Fa una pila d’anys que aquest grup es troba en una situació financera límit. En la seva situació actual no té cap mena de viabilitat. S’ha salvat de la fallida pel suport incondicional que ha rebut del govern de l’estat espanyol, que ha anat acceptant i prorrogant el deute amb Hisenda i amb la Seguretat Social. El deute bancari ha estat del mateix tarannà: refinançaments, un rere l’altre, La raó era molt simple: El Periódico és, a Catalunya, la bandera més explícita contra el independentisme.
Però tot té una fi i el pool bancari que lidera la Caixa no pot continuar mantenint en els seus balanços el deute de 100 milions d’euros. Fa temps que s’ha de trobar un comprador i la millor oferta és la que ha fet Mediapro/Imagina (65 milions d’euros). Però als bancs no els agrada el comprador i se n’estimen més un altre que no pagui tant, acceptant fins i tot quitances importants. S’ha de suposar que sí que els agraden els diners (perquè ben bé que en viuen), però es veu que no els plau tant el perfil dels socis compradors (Jaume Roures i Tatxo Benet), que consideren empresaris independentistes, una adscripció que podríem posar en dubte. Són, això sí, independents i crítics envers el poder, i aquest fet és el que pica. Es podria recordar encara als negociadors de la Caixa que l’accionista principal de Mediapro és el grup xinès Orient Hontai Capital, que hi té un 53,5% de les accions. O és potser que, per als cacics del patronat, els xinesos tampoc no els acaben d’agradar?
Que succeeixin aquestes coses és una prova evident del fet que l’Estat espanyol no segueix les regles de l’economia de mercat i que continua ben instal·lada en el funcionament una versió “tipical spanish”, del crony capitalism (capitalisme d’amiguets), molt marcada políticament.
Fins quan?
